Quantcast
Channel: Cuina Cinc
Viewing all 211 articles
Browse latest View live

Pastís de codony, poma i gelea. Tres anys de blog.

$
0
0

És el mes de fer codonyat, de remenar pacientment la pasta mentre es daura i de beure lentament una copa d'un vi generós, un porto blanc, per exemple, o un d'Alsàcia, de veremes tardanes, o un de Banyuls, vellutat, mentre sona un quartet de Beethoven, el quinzè, sobretot, o el quintet de Schubert. Novembre és el mes de la melancolia”. Narcís Comadira, Melangia

Un pastís per tres anys de blog, tres anys de caminar, matinar, de vetlla, de treballar, idear, escriure, fer fotos, col·laboracions, cuinar, llegir, visitar, viatjar, trobades especials amb amics retrobats, assistir a cursos, escoltar als que saben, tasts que emocionen, vins elegants, verdaderes obres d'art, exposicions, presentacions, pel·lícules, i conèixer altres persones. La gastronomia, l'enologia i la cuina m'agrada molt més del que em pensava.

Com cada any i coincidint amb la tardor porto una recepta on el codonyés el protagonista com si aquesta fruita volgués recuperar la llum dels darrers dies d'estiu i una pintura d'una artista.

                                         "Els codonys", Maria Pou
Al blog el codony i, algunes receptes com: el codonyat, la gelea, l'all i oli de codony, els panellets amb codony, una tarta tatin, o el senzill codony al forn. Per aquesta ocasió he preparat un pastis de codony, poma i gelea.
Des de que vaig començà el blog: 127 posts, (dels meus..:)) 198.541 visites i actualment entre 380 i cap a 500 visites diàries, en el millor dels dies. Vaig començà amb molta il·lusió també amb una mica de por de no fer-ho prou bé. Tres anys de feina, d'emocions, d'il·lusions i també d'algun desencís perquè de tot n'hi ha.
Em reconforta saber que una de les entrades més populars és la sopa de ceba que segurament abans de l'hivern arribarà les 10.000 visites, segueixen l'estofat de senglar, la sopa de síndria, tomàquet i ricotta dels estius,la pàgina de les receptes, el bacallà esqueixat, la ratafia, els panellets, el restaurant Ca l'Amador,l'amanida de tardor iels fideus a la cassola aquests són els 10 primers posts més visitats del blog.

Gràcies per les visites i els comentaris, als que han posat Cuina Cinc en el seu blog roller, als blogs de periodisme, gastronomia, vins i viatges, d'aquí i de fora, als seguidors del facebook, ja són 495. Als bloggers, cuiners, gastrònoms, caps de sala, companys d'anys i amics.

Diuen que es triga 20 segons en “llegir” un post. En realitat es mira en diagonal i les fotos...però allà queda. El suport de facebook va bé per transmetre i comunicar de manera puntual.

Fa poc vaig rebre un comentari al primer post del blog, i em va agradar perquè és el testimoni de que el blog és actiu i es segueix consultant.


M'han convidat alguna trobada; he fet cursos; i proposat fer classes, tallers com voluntariat, o alguna entrevista a la radio. 
Aquest any de blog també es va presentar el meu primer llibre cuina.
La Revista Cuina va recomanar Cuina Cinc en el número de Nadal, un numero especial en tots el sentits:))
El xef Xesco Bueno, autor del blog Gastromimix va convidar alguns blogs a l'escola Sabores, de la que és professor, a un taller de cuina i pastisseria. Gràcies! Vaig publicar al facebook un collage de les fotos de la trobada i les receptes.

Poma de Girona em va demanarsi m'interessava escriure una recepta amb la poma per una revista. Semblava fàcil no? Havia de ser una preparació especial que representes ben bé el que volia transmetre: el territori, el producte, la feina, el paisatge, la cuina. Pensant, dibuixant, llegint tot el que podia sobre la poma vaig redactar un post de la poma, el producte, les seves varietats i un pastís de poma amb les quatre varietats i dos textures de la poma que té la DO.

Torrons d'Agramunt per segon any consecutiu em va demanar si volia preparar una nova recepta amb el torró per ajudar a promocionar en les xarxes aquest producte. Vaig preparar un Gelat de nous, amb torró i ratafia i el primer any coincidint amb el 25 aniversari de la Fira una copa de torró

Verdadera il·lusió em va fer la trobada que va organitzar Bacallà d'Islàndia amb el xef Rubén Barrios per conèixer el Bacallà. Al blog havia publicat molt abans en aquest  post, una entrada del bacallà. El peix que va canviar la història i algunes receptes. 

Al setembre Bodegues Torres em va convidar al Centre Pacs de Penedès per visitar les vinyes, els vins que s'elaboren en les seves terres a la comarca del Penedès i la tradició familiar d'un dels cellers més antics de la Península.
Retrobades, amics,..,la verema. Resulta difícil sintetitzar o fer un resum del que ha passat en un any. Cada post té un camí i hores a darrera, cada un va ser i és especial.

Agrair al periodista i escriptor Jordi Cervera, que em vol bé. Va escriure un article sobre aquest blog. Sempre agraïda.
Un record a tots els que ja no hi són i han format part i formaran amb el seu magisteri del món de la cuina, la gastronomia, o d'allò que pot emocionar, són referent i admiro.
I el record més especial pel bon amic Sebastián Damunt. Algú em va dir que Sebastián era l'àngel de Cuina Cinc. Estic convençuda. Amb en Sebastián ens vàrem fer amics per una afició comú, els llibres de cuina i gastronomia. Ell sempre estarà present.

Passar sense fer fressa, sense fer soroll, llavors perquè aquest post? deu ser per què correspon a l'ambigüitat humana. Un lloc on expressar-me, transmetre, explicar, escriure o allò que s'entreveu. Gràcies per ser-hi,

La recepta: Pastís de codony, poma i gelea
Recepta de tardor, sabor de terra, bosc i espècies. Es pot presentar a taula a temperatura ambient o tèbia acompanyada d'una mica de llet agra o nata líquida
He preparat com si fos un mix entre una tarta tatin i un pastís de poma. He combinat el codony amb la poma perquè les dos fruites són de la família de les rosàceas, encara que tenen gustos diferents, els contrasts entre una i l'altre m'agrada, el punt suau i dolç de la gelea, es desfà i es fon al costat de les fruites. La geleaés una de les receptes que més em més fascina fer-la, una delícia.
Ingredients
Per la pasta brisa:
  • 150 gr. de farina de blat
  • 50 gr. de sucre glacé
  • 80 gr. mantega pomada
  • 1 ou petit
Per farcir:
  • 3 codonys mitjans
  • Aigua mineral
  • 2 c/s* de sucre
  • 1 c/c* de canyella en pols
  • 1 canó de canyella
  • 3 o 4 pomes
  • El suc de mitja llimona
  • Gelea la necessària per cobrir el pastís. (opcional)
*c/c = cullera de cafè
  c/p = cullera de postres
  c/s = cullera de sopa

Preparació de la pasta brisa
  • Va més bé preparar la massa el dia abans, va millor.
  • Barregem tots els ingredients amb les mans fins aconseguir una massa uniforme.
  • Formem una bola i emboliquem la massa amb paper de film deixem a la nevera.
  • A l'endemà, enfarinem una mica la taula de treball i estirem la massa amb un corró. Posem la massa en un motlle de 18 cm de diàmetre (prèviament untat amb mantega i enfarinat). Punxem la massa amb una forquilla. Posem a sobre un paper del forn i a sobre uns cigrons crus. Enfornem 10 minuts. Retirem els cigrons. Reservem
                                       

Preparació, cocció, muntem, forn i decoració
  • Fem una compota amb els codonys de la següent manera:
  • Netegem els codonys amb un drap i els hi trèiem el borrissol, rentem.
  • Pelem i trèiem el cor dels codonys, els tallem en octaus i els posem en una cassola amb aigua que els cobreixi amb un canó de canyella i courem fins que estiguin tous un 15 minuts aproximadament. En els últims 5 minuts afegim una cullerada de sucre.
  • Mentrestant netegem, pelem i tallem les pomes en làmines posem una mica de suc de llimona perquè no s'oxiden. Reservem.
  • Retirem el canó de canyella i triturem amb el minipimer el codonys cuits o amb una forquilla.
  • Posem la compota damunt de la pasta brisa cuita
  • Decorem que quedi bonic amb les làmines de poma. Posem una mica de sucre amb cullerada de canyella en pols pel damunt.
  • Pre escalfem el forn a 180 ºC. Posem el pastís al forn uns 45 minuts aproximadament.
  • Trèiem dels forn i quan estigui tebi podem posar per sobre la meravellosa gelea per decorar. Un pastís que es fon a la boca i cantant els àngels! Sinó tenim gelea es pot posar una mica d'una melmelada que agradi per decorar.
    Bon profit!


Estris: Minipimer, motllo 18 cm., espàtules, corró, ganivet, paper film, cassoles
Als que venen per aquest espai, gràcies! Per tothom, a tots,  gràcies.
...

Us pot interessar i llegir:
Tarta Tatin de codony










Pastis de poma amb les quatre varietats i dos textures 











La cocinera del presidente




"Mel de xiprer" by Oriol Castro. El plat: anxoves, llanega blanca, pinyons, mel de xiprer i oli de tòfona. Inspiració Xarop d'Avet de Michel Baylocq

$
0
0

Fa un temps la Núria em va parlar d'un cuiner d'Andorra, Michel Baylocq que estava treballant amb “les llàgrimes” de les pinyes de l'avet, macerades amb sucre ecològic, durant vuit mesos mínim, per elaborar un producte únic que utilitzant cuiners com Ferran Adrià, l'equip elBulli, Boucuse, Arzak o Jordi Cruz i que cada vegada té més acceptació per les persones que l'han conegut.

                               Foto de Michel de la seva web
Vaig parlar amb en Michel la setmana passada  i m'explicava amb gran emoció com va “redescobrir” aquest preparat en una sortida al bosc on havia trobat un avi que recollia les pinyes dels avets i llenya. Parlant amb l'avi li va explicar que aplegava aquelles pinyes per fer preparats pels refredats i les malalties respiratòries. L'avi estava fen el que anys i anys s'ha fet als Pirineus com també havien fet les trementinaires.

Aquesta trobada va ser l'inici de la seva cerca i el seu projecte. Va començà a investigar, llegir, i va constatar que era un preparat que s'havia elaborat des de temps ancestrals als Pirineus. Va patentar l'elaboració i, ara, prepara el xarop d'avet amb altres productes derivats on l'avet és el fruit principal. Michel s'emociona quan parla d'aquesta troballa, de la seva feina i de tot el que es pot fer. Inquiet i sensible segueix investigant i treballant per recuperar el que la natura, encara, conserva. Té molts projectes que reconciliant aquesta part del ser humà i ens connecten amb la natura doncs és d'allà d'on venim. Aquí està la web on podeu trobar i ampliar la informació: Lagrimus

Aquelles converses anaven sumant el que volia escriure i preparar. Com si espolses la memòria em varen venir al cap històries d'abans, de preparats, de remeis antics i guaridors de la gent de muntanya explicats per la iaia i l'oncle, el germà de l'avi, aquella gent que esgarrapaven la terra, i la subsistència. Les seves possibilitats estaven dins del seu entorn més immediat amb els productes i els remeis de la natura que utilitzaven per guarir. La natura era a l'abast de la gent rural, també era propera i respectada. Havia sentit a parlar de caramels d'avet, olis essencials extrets dels pins i avets per curar refredats amb propietats expectorants o la mel de bosc per la tos.
                                                   Foto de Michel de la seva web

Llavors com si els astres i les circumstàncies es posessin d'acord aquest estiu vaig escoltar a l'Oriol Castro, xef propietari del restaurantCompartir, :) Disfrutar i col·laborador de elBulli Foundation que parlava, de nou, de la mel d'avet, de com preparar-la i explicava un plat “espectacular” de mar i la muntanya fet amb la mel de l'avet. 

Així que al sentir-lo em vaig engrescar i decidir realitzar el que feia dies em rondava pel cap fer la mel perquè l'Oriol, a més, va dir que era possible fer-la amb les nous o les pinyes dels xiprers, poder eren més a l'abast. Així que vaig recollir les pinyes al setembre, les vaig posar a macerar amb sucre i després dels dies i les nits, del sol i la serena tenia la mel de xiprer. Avui, porto les fotografies del procés, la transformació dels dos productes en un altre: “la mel o xarop de xiprer”. I, el plat que fan a Compartir. He substituït els ceps per llanega blanca, (era la que tenia confitada) i la mel de xiprer que he preparat per la mel d'avet.

                                21-09-2014
                               21-09-2014
                               21-09-2014
                                            05-10-2014
                               26-10-2014


Us agradarà fer aquest preparat* i emocionareu davant d'aquest meravella de la terra recuperada. 
El plat deliciós: Anxoves, llanega blanca, pinyons, mel de xiprer, oli de tòfona, julivert. No cal afegir res més. L'he fet dues vegades és extraordinari. Una bona proposta per les festes de Nadal, Cap d'Any i RRMM, o per quan es volgui. A casa diuen que està deliciós.:))



El xiprerés o va ser un arbre de gran simbolisme durant molt de temps. Havia una mena de codi no escrit pels caminats o peregrins quan passaven per davant de les cases i monestirs segons el qual un xiprer era el símbol que podien entrar i refer-se amb un “pa i trago”, dos xiprers un plat d'escudella d'aquell temps, i tres xiprers passar-hi la nit. Seria llarg i, ara no toca, escriure sobre les condicions de vida d'aquells temps que eren simplement de supervivència.

El xiprer és un arbre esvelt, allargat que uneix el cel i la terra carregat de simbolisme, espiritual i de pau. L'agrada el clima del Mediterrani amb records de la Provença que va pintar Van Goch, els xiprers de la Toscana que no deixen a ningú indiferent  i fan de paravent a l'Empordà
                                Imatge Travel a la Toscana
En la literatura: Les novel·les de Miguel Delibes, La sombra del ciprés es alargada, o los Cipreses creen en Dios de Josep Mª Gironella o Josep Gordi va escriure l'article Els xipresos de Sant Joan de Codolar i anomenava també a Santiago Rosiñol en un text de “La guerra dels xiprers”... /...Són arbres de voluntat, d’energia i consciència”.

* Les pinyes dels xiprer han de ser de color verd, al setembre

Restaurant Compartir










Altres post de productes que necessiten temps per la seva elaboració:
La ratafia









La confitura "Vieux garçon"










Sobre les plantes, les espècies, les herbes remeieres, les tradicions de Sant Ponç, i Sant Joan, els formatges a Cuina Cinc.

DORDOGNE- PÉRIGORD. CABANOIX&Châtaigne a Domme, Sarlat, Bergerac, Limeuil, Château Monbazillac

$
0
0


Ara és uns dels millors moments per acostar-se a una de les regions de França que més acompanyen la tardor, encara que aquesta vegada varem anar a final d'estiu. El paisatge, els arbres, principalment roures ens regalen un espectacle visual magnífic amb tota la gama d'ocres, daurats, marrons, i vermells, les vinyes, que s'amaguen en cada racó d'aquesta regió de França. A prop d'aquí, és senzill fer una escapada sense necessitat de planificar gaire.


La Dordogne històricament coneguda com el Périguex molt aprop de Bordeus és una de les regions que atresora productes molt propers a la terra lligats aquesta època de l'any: Les castanyes, les nous, els ceps, les tòfones i a la primavera les maduixes. Possiblement les rouredes són les responsables de la riquesa agrícola d'aquesta terra.

Els ànecs i les oques en totes les seves preparacions i maneres: patés, grillers, magrets, foie-gras, confits, formen part del paisatge, de gairebé totes les cartes dels restaurants, dels contes i receptaris, de les decoracions de les robes i vaixelles; Els formatges i els embotits elaborats de moltes maneres.

Les carreteres petites que facilitant el viatge de vacances, com si fossin pensades per passejar, tractors amunt i avall, camps de gira-sols segurament subvencionats per la UE. Cap tros de d'aquesta terra es deixa a l'atzar.

Els pobles no són gaire grans, assequibles, amb centres històrics molt ben conservats on el Renaixement i l'Edat Mitja conflueixen i a l'hora plens d'activitat. Mercats setmanals i itinerants. Nous mercats amb instal·lacions modernes construïts molt a prop del que havien estan els antics marchés, on els productors venen uns dies a la setmana el resultat de la seva feina directament de la granja al mercat. La tradició agrícola és molt present.

Al centre històric esglésies, cases senyorials austeres i fermes, rehabilitades i ben conservades. El flaire de la cuina rural i local t'acompanya pels carrers, la cuina de les grans meres. El President de la República va triar la seva cuinera personal d'aquest regió de France per alguna cosa seria:)) “La cocinera del Presidente”, l'enllaç adreça al post que vaig escriure de la pel·lícula.

Titelles improvisades, pintors, músics, artesans, productors, tallers d'activitats diverses, comerços amb encant conviden al viatger a deixar-se temptar, restaurants, cafès, botigues plenes de gormanderies, delicioses pastisseries on el flaire de la mantega i el xocolata traspassa les parets dels obradors, gustos, sabors i aromes acompanyen el passejant, llibreries, productes de la regió, enoteques amb els bons vins de la regió i de les altres regions de França. 
Un francès mai et parlarà malament d'un altre vi d'un altre regió de França. Aquest era un dels objectius del viatge. Les vinyes actuals no són una història recent. Les varietats més comuns en aquesta regió són: cabernet, chardonnay,merlot, pinot, sauvignon. Vins blancs preferentment i negres. 
Des de Cahors varem arribar a l'hora de dinar a Sarlatés possiblement un dels pobles més representatius d'aquesta regió de França. Les mansions, monuments, l'església de Sainte Marie són el reflexa de la prosperitat d'aquest poble. Sarlat és “una gran mercat o un museu a l'aire lliure” on la tradició i els productes locals s'exposen amb orgull. Els restaurants petits, elegants, aprofiten els racons per degustar els tresors i les elaboracions dels xefs, una excel·lent pastisseria. Els seus habitants dieu que els macarrons es va elaborar primerament en aquesta regió. Degustar i comprar els bons vins de la regió.


De Sarlat varem anar Bergerarc on ens quedaríem un parell de dies per visitar la regió.
L'hotel acollidor, estava el centre de la ciutat i com va passar a Beaunne el nom de les habitacions té el nom de les apellacitons regionals, a 5 minuts caminat del centre històric.

Bergerac ens fa pensar en Cyrano de Bergerac, un escultura al centre de la ciutat ens el recorda, com les representacions que es fan als estius l'aire lliure i pels carrers. Aquesta petita ciutat Medieval, comercial, situada al voltant del riu Dordogna, és testimoni del que devia haver estat una ciutat on gran part de la seva activitat girava al voltant del riu. Les gavarres antigues són una prova del gran tràfic comercial de la població. Bon vins (13 denominacions són de Bergerac) i bons menjars.


A l'endemà varem anar a Domme, D'aquest poble Henry Miller va escriure “Un sólo vistazo al rio negro y misterioso en Domme...es algo para estar agradecido durante toda la vida

Dommeés un altre dels pobles més bonics de França està envoltat d'una muralla medieval. Podem arribar fins la bastida que envolta al poble i més que veure, admirar la Vall, val la pena caminar pels carrers amb llambordes i veure les cases medievals. Aquest poble conserva les portes de la muralla amb les seves torres, i en les seves pedres les senyals dels Templers.

A Domme varem dinar al restaurant CABANOIX&Châtaigne on el xef Laurent Secouart, Armelle, i el seu equip preparant plats delicioses amb productes locals i directament dels productor. Una bona descoberta.! Un lloc que t'enamora.

Laurent és un xef jove amb una llarga experiència ha treballat en els millors restaurants de França com el celebre restaurant Fouquet's a les Champs Elysée Paris, o el reconegut restaurant Drouant, igualment va treballar al Palais Présidentiel de l'Elysée, (Residència del president de la República Francesa).

A l'any 1992 es va fer càrrec de l'exposició universal de Sevilla i altres restaurants de França. Com molts un dia passejant per Domme es va enamorar del poble i de la casa que varen comprar i varen crear el Restaurant CABANOIX&Châtaigne



El restaurant està situat en una casa antiga ampliada, combina la decoració moderna, informal i actual en un ambient rural, disposa de diversos ambients: dos menjadors, una terrassa-menjador, un espai on comprar les elaboracions del xef i altres productes de la regió, com melmelades, tòfones, bolets, varietats de sal, sucres, pebres, tes, utensilis i teteres.

La gastronomia és el reflexa dels productes frescos de la terra i de proximitat, per això el xef proposa unes elaboracions dels productes del mercat preparats amb sensibilitat, plaer i passió. Convida a passar una estona agradable.

En la carta es descriu l'origen, cria i sacrifici del bou que presenten a taula. L'ànec IGP Sud-oest de França, alimentat amb blat de moro. Les hortalisses i les verdures de proximitat, aposta per l'agricultura orgànica, conreades per Eric Erwan i Julien. Els gelats són casolans, els formatges d'aqui i d'allà, patés fets pel xef. Tot té u toc molt personal.

CABANOIX&Châtaigne  Té dos menús i la carta. En qualsevol cas, es pot fer la combinació i adaptar-ho al que més agradi i degustar les excel·lents propostes i suggerències del xef. A mi em venia de gust tastar els postres elaborats personalment per  el xef Laurent i per això vaig triar un únic plat. Totes les fórmules són possibles.

Aquest és el dinar que varen prendre un dia de final d'estiu:
D'aperitiu un paté de la casa amb cogombres per compartir.


Gambes amb un toc de planxa, vinagre de mango elaboració exclusiva del xef, tartare de verdures i amanides tendres, amb meló cantaloup i síndria.


Filet de bou i foi-gras grillé. Extraordinari acompanyat de patates  fregides perfectament i hortalisses de l'hort.


Per mi vaig demanar un rissotto suau, cremós amb llegums, verdures i hortalisses del moment al dente.


Després va venir els moment més esperat, les postres:
Sorbet de nous amb crema de castanyes i xocolata les postres que porten el nom de la casa i productes emblemàtics de la regió.

I la Compota de fruites del moment, sabayon crocant i Rom. Una delícia de contrasts les fruites i la crema.


Excel·lent cafès expresso Perle noire amb torronets de sucres bru i blanc amb speculos
Aigua mineral Badoit
Vi rose de la casa
El pa del poble
Un lloc on descobrir els gran tresors i productes de la regió.


3 rue Geoffroy de Vivans
Domme
05 53310 711

Després de dinar ens varem acostar al petit poble de Limeuil a pocs kilòmetres de Domme situat entre els rius Dordogne i Vezère. Un poble sense gaire gent, carrers estrets i pujades, alguna casa senyorial abandonada, tristesa del que havia estat i ja no és. Medieval i amb encant, també catalogat com un del pobles més macos de França. En aquest pobles no hi ha gaire turisme. Uns Jardins amb vistes a la vall, amb diferents espais i noms: De colors, de l'aigua, de les bruixes, de les iaies. Hi ha una botigueta amb artesania i productes de la zona entre els que destaquen els licors artesans de fruites com el cassis o la ratafia. Té l'església romànica de Sant Martí a les afores el poble que val la pena aturar-se.



Església de Sant Martí a Limeuil


Encara el dia no havia acabat aprofitar fins l'ultim raig de dia, abans de tornar a Bergerac ens varem acostar al Château de Monbazillac del s. XVI. Situat entre Sarlat i Saint Emilion. La denominació Monbazillac té 3600 hectàrees, 50 referències. Un dels molts Châteaux de la regió on les vinyes abandanades conviuen amb altres vinyes conreades per productors que estimen aquestes terres i varen fer un aposta per aquest territori per aquesta castell Medieval i del Renaixement envoltat de rouredes i amb vistes a tota la vall de la Dordogne. Més que descriure cal passejar, mirar i observar. 

Un territori calcari que junt amb les boires del mati contribueixen a crear el fong mític botritis cinerea que és el responsable de vins daurats, untuosos, un punt dolç igual que a Sauternes que tant bé acompanyen els productes de la zona. Tota la producció es recol·lecta i es tria manualment. Per això, quan arriba el temps de la verema els productors s'obliden del món i concentren tots els seus esforços en aquesta feina per obtenir el millor del vins. Es pot comprar i degustar els vins i visitar el Châteu. 





Aquests són uns del vins que varen comprar i encetarem per aquestes festes.

Sorbets de síndria i Maria Lluïsa per l'estiu

$
0
0

Aquest sorbet de síndria està inspirat en el sorbet que vaig llegir en El llibre de les receptes d’estiu de Francesc Murgadas.
He tret de la recepta original un ingredient, la xocolata i, l'he acompanyat d'un altre sorbet fet amb una planta aromàtica, la M. Lluïsa. És una bona combinació i l'hora refrescant. Tenim unes plantes a casa i ara estan florides així que és el millor moment per recol·lectar-la. L'herba Lluïsa o M. Lluïsaés una planta aromàtica, subtil i digestiva, adequada per unes bones postres, un bon final d'un dinar o per prendre a mitja tarda. Aquest sorbet es podria fer també amb altres plantes aromàtiques com la mentao la tarongina.

De la síndria o el meló d'Alger vaig escriure el post de la sopa de síndria i tomàquet, la sopa freda que tan agrada i té tan d'èxit té als estius. Allà podeu trobar l'origen, les varietats, les propietats i un altra recepta d'aquesta cucurbitàcia que tant ha inspirat a pintors, artistes i va ser tan popular en els carrers de Roma.
Aromes i gustos saborosos, lleugers, fàcils i que passen tant bé per fer unes postres a casa sense gaires complicacions.

La M. Lluïsa o herba Lluïsa:
És una planta aromàtica i medicinal originaria de Sud-amèrica que es va estendre per Europa al s.XVII. Té unes flors molt petites blanquinoses, violàcies i rosa claret que surten al final de l'estiu en forma de raïm. Pot tenir una alçada fins a 2 metres amb una tija llenyosa. L'agrada els ambients humits i ombrívols. Les seves fulles són allargades tenen una olor molt agradable que recorda a la llimona. És habitual trobar-la en els jardins i els horts.

M'agrada perfumar les mans amb les seves fulles, una branqueta petita perfuma una estança i els armaris.
Propietats: És digestiva, carminativa i antiespasmòdica, va bé pel mal d'estomac, també pel mal de cap i les migranyes, és un relaxant natural i sedant lleuger, ajuda a dormir millor. Combina bé amb la menta, el poliol, el fonoll i l'anís per fer excel·lents infusions, sembla que al Marroc, en alguns llocs la combinen amb el te. El seu flaire recorda a la llimona per això sovint s'utilitza en perfumeria i cosmètica. Hi ha olis essencials per massatges que en porten entre els seus ingredients.

A la cuina: Per aromatitzar i perfumar pastissos, cremes, amanides, arrosos, iogurts, begudes, plats de peix i també en els escabetxos.

La recepta dels sorbets de síndria i M. Lluïsa

Ingredients per fer el sorbet de síndria:
  • 700 grams de síndria.
  • 4 cullerades soperes de xarop de granadina (es pot comprar una ampolla i serveix per acompanyar altres postres i gelats com el Pêche Melba, per exemple) 
  • 1 llimona
Elaboració:
  • Partim i tallem la síndria, fem talls i l'hi traiem les llavors.
  • Posar els talls en el vas de la batedora amb el xarop i el suc de mitja llimona colat.
  • Batre fins que quedi líquid.
  • Posar en una safata que pugui anar al congelador. O repartir-la com diu la recepta del llibre en plats fondos que aguantin al congelador. A cada plat poseu-hi dos dits de suc. Deixeu-ho tres quarts d’hora al congelador. Passat aquest temps, remeneu amb una forquilla el suc dels plats i torneu-los a posar al congelador mitja hora més. Repetiu l’operació. Després poseu el granissat en copes.
Ingredients pel sorbet de M. Lluïsa (aquest sorbet és d'inspiració personal, no l'he vist enlloc, però si amb altres plantes.)
  • 1/2 litre d'aigua mineral
  • unes fulles de M. Lluïsa
  • 6 cullerades soperes de sucre (podeu afegir una més si sou molt llaminers)
Elaboració
  • Fem un almívar lleuger. Bullim l'aigua amb el sucre, fem un xarop i en els últims minuts afegir les fulles de M. Lluïsa per fer una infusió. Deixa reposar uns 5 minuts.
  • Deixar refredar i posar en una safata que hi càpiga en el congelador.
  • Passats 30 minuts haurà quallat ho podem posar en unes copes i deixar 30 minuts més.
Presentació: En unes copes de gelat o en un bol que sigui bonic. Posem els sorbets amb la ajuda de dos culleres o amb l'estri dels gelats. Meitat del sorbet de síndria i l'altre meitat de sorbet de M. Lluïsa. Decorar, amb les flors de M. Lluïsa. Que bonic!
Bon profit! Per unes postres saborosos, bons i naturals.

Poema de Pablo Neruda fragment del poema dedicat a La sandía en las Odas elementales. Aquesta obra la va escriure el poeta per valorar les coses quotidianes, expressa també la solitud, la llibertat, la senzillesa. Un retorn a les coses més elementals en la seva maduresa. Pablo Neruda és un dels poetes preferits i la seva poesia va acompanyar a gent de la meva generació. L'he anomenat, també en la carxofa i la ceba

Oh pura
en tu abundancia
se deshacen en rubies
y uno
quisiera morderte
hundiendo
en ti
la cara
el pelo
el alma !
Te divisamos
en la sed
como mina o montaña
de esplendido alimento
pero te coviertes
entre la dentadura y el deseo
en solo 
fresca luz
que se deslie, 
en manantial
que nos toco
cantando
Y así
no pesas
solo
pasas
y tu gran corazón de brasa fría
se convirtió en el agua

Meló de tot l'any, gambes, un pensament de curri i cava sòlid blanc

$
0
0
En Josep Pla va escriure: “Els melons s'haurien de menjar a l'hivern” aquesta frase podria sorprendre a molts, si ? Segurament. Reflexionava i afegia: “El que dic pel meló en el sentit que el millor temps de menjar-ne és a l'hivern, crec que es pot aplicar a totes les varietats d'aquesta fruita tant si són valencianes, franceses o del país”.
L'escriptor empordanès escrivia aquesta afirmació després de valorar i sospesar quin era el punt òptim de maduració, de dolçor, d'olor, de cada varietat i aconseguir, en aquest cas, un meló que no fos “carbassa”.

Els melons com alguns productes collits a l'estiu es conservàvem al rebost o en alguna estança fresca de les cases, orientada sempre cara Nord, el pas dels dies ajudava a completar el procés fins la maduració. L'àmbit territorial era petit i no havia tantes possibilitats ni varietats on cada una d'elles anava creixen en temps diferents. Llavors no havia les càmeres frigorífiques i altres substàncies per conservar-los mesos i mesos. Tampoc existia la globalització que permet menjar cireres de Xile o melons del Brasil per Nadal. Aquesta evolució va suposar que pel camí es perdessin varietats autòctones, avui, algunes recuperades. M'agrada prendre les coses en el seu temps i si pot ser saber d'on són.
Hi ha una varietat de meló que se'n diu meló de tot l'any o meló d'hivern, podem trobar bons melons des dels clàssics de València, fins el Cantalloup o el Gàlia per dir alguns.
Sempre és un misteri quan algú prem un meló i diu amb contundència: “Aquest és bo per avui i poder l'escolta com si fos la remor del mar a una petxina". El que sí he observat per encertar un meló la pell té que tenir estries i ser pesat proporcionalment al seu volum. Els melons els associï-ho més als estius, trobo que fan festa, resolen un dinar de forma ràpida, sense embrutar gaires estris a la cuina, cosa que és d'agrair quan anem cansats, són lleugers, refrescants, sucosos i tenen molt poques calories perfectes com entrant, postres o berenar.

Hi ha empreses familiars com Melones Bruñó tenen cura de tot el procés de producció, seleccionen i trien els millors per poder assaborir-los quan estan en el millor moment. Aquest estiu han estat en els mercats municipals de Barcelona i del País Basc per apropar i promocionar els melons i les síndries, poder no feia falta per qui els hagi provat doncs són un èxit assegurat i sempre estan en el seu punt de dolçor sempre deliciosos i refrescants.

Del meló vaig escriure un post i el vaig acompanyar amb una de les receptes més refrescants, boniques i vistoses: “Els tres colors del meló”, també hi ha un altra recepta, la Crema de meló amb Vichy Catalán i encenalls de pernil ibèric. Les dues receptes són creació del Motel Empordà

Així, quan Melones Bruñó em va escriure per si podia idear alguna proposta per final de l'estiu vaig recordar la visita que vaig fer pels vols de Nadal a Cava Agustí Torelló Mata. Allà vaig trobar a la Gemma, gran entusiasta i varem comentar les postres que havia fet fa un temps amb el cava sòlid rosat, la panna cotta i la textura de cítrics que tant em va agradar preparar i em comentava que estaria bé fer altres propostes.
Tot té el seu moment, havien passat els mesos, no havia trobar l'ocasió i la inspiració. Ara havia coincidit el moment per preparar un entrant o un aperitiu per maridar dos productes extraordinaris.

Aquesta es la meva proposta:
Tan senzilla com unir el meló i el cava amb unes gambes per donar una mica d'estructura i com és un plat ple d'inspiració m'ha semblat interessant afegir un pensament, tan sols un pensament de curri, fet per mi en el darrer moment

Ingredients (per 4 persones si es fa com primer plat i si s'opta per un aperitiu sortiria per 8 persones)
He fet un curri amb algunes espècies que m'han inspirat

Preparació i cocció:
  • Trèiem les pepites i la pell al meló. Fem les tallades i les posem en el vas de la batedora. Va sortir uns 750 gr.
  • Batrà a velocitat mitja. Reservem.
  • Remullar les fulles de gelatina amb aigua freda durant 5 minuts per hidratar-les.
  • Incorporar les fulles de gelatina escorregudes i les dissolem en un cassó al foc amb el vas d'aigua de Vichy Catalán* i un cullerot del batut de meló lleugerament calent.
  • Després incorporar a la resta de batut de meló.
  • Posem en el vas o copa que presentarem i deixem refredar en la nevera almenys 4 hores perquè qualli perfectament. Es recomanable fer-ho el dia abans o de bon matí fins al moment de presentar a taula.
* Com vaig explicar en la crema de meló amb Vichy Catalán, aconseguim el punt saladet que necessitem per aquest plat.

Bullir les gambes.
  • Si són congelades les descongelaren en la nevera amb una reixeta pel goteig unes hores abans.
  • En un cassó amb aigua freda posem una fulla de llorer i uns grans de pebre negre. Posem al foc.
  • Quan comenci a bullir afegim la sal, tot seguit les gambes i les coem 1 minut, només. 
  • Refredem les gambes en un recipient amb aigua freda i gel, finalment escorrem. 
Presentació
Ara, senzillament cal posar 2 gambés (també es podem partir longitudinalment) damunt de la preparació del meló, un pensament de curri, portar a taula i afegir el cava sòlid blanc.
xin-xin. Bones Festes Majors!
Bon profit!
Comentari: Amb pernil també queda molt bo però llavors no posaria el curri i canviaria el cava sòlid blanc per rosat.
Fa poc en Jordi Roca en una entrevista va respondre; prova, error, prova error...:)
Bon diumenge!

Dites:
En temps de melons pocs sermons.
Pel setembre, els melons pels racons. (Aquest mes és quan la collita és més grossa es guardaven penjats en les bigues o als racons, al terra millor que no.)

Us agradarà veure:
Aranja, panna cotta i cava sòlid rosat












Els tres colors del meló










Crema de meló amb Vichy Catalán i encenalls de pernil ibèric






Tabulé de Jean Luc Figueres

$
0
0

Bonjour Monsieur-Madame,

"La cuina es molt més que receptes" - A. Chapel -

Hi ha plats que han anat surtin en aquest blog molt abans imaginats, molt abans pensats i molt més interioritzats. Aquest és un d'ells, el tabulé que en àrab significa amanida condimentada. És el plat que va triar Jean Luc Figueres quan un estiu Santi Santamaria va convocar alguns amics, tots grans cuiners, per organitzar un pícnic. Una trobada informal on cada un d'ells havia de portar un plat fàcilment transportable per poder menjar a l'aire lliure. Tots els plats bons, saborosos, gustosos, tradicionals i per compartir, alguns per menjar amb les mans com quan es va a la font, al camp o d'excursió. Santi Santamaria parlava dels seus amics cuiners com persones afables, generoses, espontànies. I escrivia: ...”un recetario sin complejos, que nos ayude a elegir dónde de parar, con libertad.”
                                      Fotografia Cenas solidarias Mercer Restaurant JLF
El tabulé 
És una recepta que és la essència del Mediterrani, antiga i moderna alhora, fàcil de fer, senzilla, lleugera i a l'abast de tothom. L'èxit del plat és que els ingredients siguin el més frescos possible. La menta, el julivert, el tomàquet, els vaig collir just abans de començar a preparar-lo.

El tabulé és originari del Líban o Síriatransmès a altres pobles reformulant-se amb els ingredients a l'abast de l'hort segons la regions. La base és el búlgur, o el cuscús barrejat amb el julivert, menta, ceba, tomàquet, llimona, oli, sal i espècies. Preparada inicialment sense tomàquet i que va arribar a França de la mà de l'emigració magrebí. Té variacions segons els pobles i com altres plats la mà de qui el prepara l'hi dóna el toc personal i únic.
Faig la recepta del tabulé de Jean Luc Figueres i forma part dels plats dels estius. En les últimes vegades he canviat el cuscús, pel búlgur per ser en essència la base d'aquest plat en els països d'Orient Mitjà.

El búlgurés blat germinat, assecat i trencates cou tres vegades el seu volum fins que està evaporat. Llavors s'afegeix mantega o oli d'oliva, les hortalisses tallades a quadrets i es condimenta amb l'oli, la llimona i les espècies. (El búlgur es troba a les botigues de dietètica o en aquesta secció d' alguns supermercats). Les propietats d'aquest cereal són molt bones i positives per l'organisme. Té un contingut alt d'hidrats de carboni, baix en greixos, es digereix molt bé, això és ben cert. Perfecte per esportistes, nens i grans. Per les persones intolerants és fa també amb espelta.  
Ingredients per 4 persones
  • 150 gr. de búlgur
  • aigua de coure verdures
  • 2 tomàquets vermells
  • 1 cogombre
  • 1/2 ceba tendre
  • 1 llimona
  • 1 dl d'oli d'oliva
  • 5 fulles de menta fresca
  • 2 gr. de comí
  • sal i pebre
Imaginat: He afegit uns ingredients que no s'anomenen però que si hi són mirant la foto del plat: Un pensament de canyella, unes ametlles crues i cibulet per decorar.

Preparació i elaboració
  • En un cassó al foc posem el búlgur, amb tres vegades el seu volum d'aigua calenta de bullir les verdures. Deixar coure a foc mig set minuts. 
  • Tapar i deixar reposar uns minuts fora del foc.
  • Tallar les verdures a quadrets i barrejar amb el búlgur.
  • Barrejar amb el suc de la llimona, la menta tallada fina, el comí picat, un pensament de canyella, l'oli d'oliva, la sal i el pebre.
  • Deixar reposar vint i quatre hores a la nevera i servir fred. Decorar amb les ametlles i el cibulet.








Va escriure el xef Jean Luc Figueres al final de la recepta: És un plat molt refrescant pels estius. Certament.
Nota: La recepta era molt senzilla, la conservo des de fa uns quants anys, 13. Es pressuposen alguns passos previs que poder no caldria dir. M'he permès explicar més detalladament el procés per aquelles persones que no l'hagin fet mai. 
Cada vegada estic més a prop d'aquesta cuina senzilla i bona dels plats cuinats i preparats amb entusiasme, generositat, sensibilitat, passió, triant cadascun del ingredients, ben pensats, repetint i provant i capaç d'emocionar.
Proposta de maridatge: Espelt coralí rosat. Els rosats són molt agraïts sempre queden bé i molt més a l'estiu.
Ha dit l'home del temps que la propera setmana torna el calor.



Per tots: "Podries" de Joana Raspall

Si haguessis nascut
en una altra terra
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fóra casa teva,
i diries "sí"
en una altra llengua.
T'hauries criat
d'una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries... podries...
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d'ell
podria ser teva.


Un post que pot interessar:
Amanida de quinoa, llenties i salmó fumat:










Anem a un sopar solidari, anem a un sopar per en Santi Santamaria

Guatlles en escabetx i alguna cosa més.

$
0
0

Les guatlles són aus migratòries que travessen la península al final de l'estiu buscant terres més càlides on passar l'hivern. Els agrada anar l'Àfrica sud sahariana, la zona del Sahel. En aquest camí és poden veure, cada vegada menys, en els mesos d'agost i setembre en els camps de cereals, de gra i millor d'ufals o com diuen a terres de Girona d'userda. 
Allà cofolles niuen i es confonen amb l'entorn per passar desapercebudes, com els ous que ponen. Tan sols el seu cant, prou conegut, avisa de la seva presència o quan la mare i les seves petites cries agosarades, travessen una darrera de l'altra la carretera per anar d'un camp a l'altre se les pot veure.
En Miquel mou el cap i em diu: “Poques, molt poques, ara, pràcticament ja no n'hi ha”. Abans, fins i tot en trobaven en les cotes altes cap al Ripollès més amunt de Coll d'Ares, cap a Molló, Favern o Espinavell. Ara, noia, no n'hi ha, no se'n veuen!. Han canviat les coses ja no és com abans. El cultius intensius, l'excés de reg per aconseguir més producció de fals ha trencat l'habitat natural de aquestes petites aus.

Darrera de les seves paraules vaig sentir que un món es perdia, darrer testimoni del respecte a la natura i als homes. De caçadors autèntics, en queden pocs, lluny d'esnobismes, cautelosos en les seves paraules, savis. Els animals aprenen i canvien d'habitats, de costums i poder moltes han decidit que ja no marxaran a l'Àfrica a passar l'hivern.

Malgrat tot, cap a final del mes d'agost s'obre la mitja veda, primer a les comarques de Lleida, llavor hi ha la primera oportunitat d'escapar-se, amb el gos fidel, imprescindible per la caça de la guatlla, i la colla de sempre. El bon caçador surt de matinada, amb les pessigolles a la panxa, camina i camina es cansa, s'omple de paciència i espera amb fermesa que el gos li marqui la peça, el vol de la primera guatlla per sentir “hem encetat la temporada”. El bon caçador, el que actua en sentit esportiu mai abatrà una guatlla al terra, encara que el gos li marqui, i estigui a un metre, sempre esperarà que aixequi el vol. De vegades, es falla expressament... o la gosseta que l'ha acompanyat durant tants anys, ja no hi veu, però és bondat infinita treure-la a passejar i sentir “el cuc” de sempre.
                                     Imatge de planeta can. El gos fidel company del caçador
De la caça vaig escriure un post, esport o pràctica ancestral que servia per alimentar i a l'hora regular i contribuir a l'equilibri natural del territori i per introduir el post de l'estofat del senglar, que agrada tan (9.413 visites) i del que vaig rebre la carta més encoratjadora per poder continuar. Ara, tot està pautat i normativitzat com han de ser els camps, quan comencem i quan acabem, els permisos, les llicències, tot està acotat. El camp i els boscos han deixat de ser lliures. Es planta per treure la gana però em sembla que no es gens bo pel ecosistema.

Queden algunes guatlles a la Catalunya Central, la Franja, zones de secà de l'Aragó, i segurament a Castellà i Extremadura. La guatlla es camufla amb la seva ploma que recorda els colors de la terra, i els matolls amb tonalitats terroses, marrons i del color del gra.

El que si és cert és que avui és molt difícil trobar guatlles salvatges sinó tens un amic o familiar caçador. Aquesta au s'ha adaptat a la criança en granges o en semi captivitat. Hi ha criadors que es comprometen i poden acreditar que aquesta au creix en semi llibertat amb una bona alimentació. La guatlla és molt prolífica i es capaç de reproduir-se de forma ràpida i abundant. Aquests són els nous temps.

A la cuina: La guatlla té la pell delicada, s'ha de ser curós a l'hora de desplomar-la, al mercat es troben netes i arreglades. La seva carn és blanca i gustosa, amb un sabor exquisit si és salvatge; és pot cuinar de moltes maneres: embolicada amb fulles de parra, amb fruites com la poma i el raïm, estofades, a la brasa, amb samfaina, farcides amb cous-cous com la fan a la cuina àrab, al forn o amb escabetx per dir algunes maneres. He triat en escabetx perquè l'escabetx és d'origen àrab on tornen aquestes l'aus per passar l'hivern (al Marroc hi ha empreses que en preparen i envasen) i, perquè em sembla una de les maneres més senzilles, tradicionals i fàcils de preparar-les. Una preparació òptima per conservar els aliments de la cuina rural que s'ha adaptat i reformulat en alguns restaurants en les delicioses amanides tèbies, perquè l'escabetx mai s'ha de prendre fred, millor temperat. El fred excessiu dissolt tots els gustos i els aromes, precisament l'escabetx és una de les millors maneres de transmetre els sabors. 
Plat que ha acompanyat les feines del camp i que han portat els caçadors i el homes a pagès al bosc.

L'escabetx, no tan sols és una de les millors maneres de conservar els aliments també permet transmetre els sabors i els aromes als plats de peix, carn, algunes hortalisses o els bolets fen-los més saborosos.
Es composa d'oli, vi o vinagre, herbes aromàtiques, entre les quals no pot faltar el llorer, i les espèciescom el pebre, el pebre vermell o el safrà. També trobem escabetxos amb cítrics.

Per Néstor Luján l'escabeix sempre és d'origen àrab, sikbaj i escrivia: “és una important aportació de la cuina peninsular a la cuina universal. Un producte del nostre geni gastronòmic, que transforma intel·ligentment una preparació de la cuina àrab”. Hi ha alguns preparacions similars en alguns altres llocs d'Orient i America del sud.

La paraula sikbaj la trobem en Les mil i una nit, també en el llibre de de Rupert de Nola, traduït d'un text en català. La primera edició en català és del 1520; i en l'edició del Llibre de Sent Soví troben, “si vols fer escabetx” on es recull una recepta amb fruits secs pinyons i ametlles i en El llibre de Fra Sever d'Olot de 1787 conté una deliciosa recepta per preparar una “Conserva de pescado en escabeche”
De totes les plantes aromàtiques que acompanyen l'escabetx hi ha una que no pot faltar i aquesta és el llorer.
El llorer: “Laurus nobilis”és una planta coneguda en l'antiga Grècia i Roma com símbol de glòria i com homenatge persones il·lustres.
Creix en tot el Mediterrani des de Turquia fins a la Península.
S'ha utilitzat també per combatre malalties i epidèmies.
Les seves fulles es poden recol·lectar en qualsevol època de l'any, encara que m'estimo més recollir-les quan estan florides coincidint amb el Ram, als vols de la primavera.
Les fulles de llorer es poden conservar en una bossa de cotó i s'han de rentar abans d'utilitzar-les.
A la cuina per aromatitzar estofats, escabetxos, sopes, arrosos, patés, embotits, caça o peix.
Propietats: En infusió per estimular la gana i millorar la digestió.
En El llibre de les Picades de Ramon Parellada, l'autor dedica unes pàgines a La fulla de llorer i escriu sobre els records de la seva família vinculats a la Fonda Europa i les estades de l'escriptor Josep Pla, amic de l'avi i del pare, i escriu: “ Senyor Parellada: no s'oblidi mai del llorer, fa bones les coses i és olor indispensable d'una casa. És l'olor de l'acolliment. No s'oblidi mai...”

Guatlles en escabetx
Ingredients:  (per 4 persones)
  • 4 guatlles
  • 2 o 3 cebes grans de Figueres
  • uns trossets de cansalada virada
  • 6 alls encamisats
  • 2 o 3 fulles de llorer
  • 1 branqueta de farigola
  • grans de pebre negre.
  • sal
  • oli d'oliva extra verge
  • vinagre de Xerès
  • vi blanc 
(la proporció aproximada seria un vas d'oli, 1/2 de vinagre i 1/2 de vi blanc)

Preparació:
Netejar i arreglar les guatlles, salpebrar. Lligar-les amb un fil perquè no es desfacin.
Tallar les cebes en juliana
Tallar en trossets la cansalada

Cocció i escabetx
  • En una cassola amb l'oli una mica calent afegim uns tallets de cansalada, donar un parell de voltes i posar les guatlles salpebrades fins que estiguin enrossides. Anar tombant. Reservar.
  • En la mateixa cassola posar els alls sense pelar, xafats lleugerament, la ceba tallada en juliana, els grans de pebre, la farigola i les fulles de llorer, sofregir uns minuts i afegir el 1/2 vas  de vinagre i la 1/2 copa de vi blanc.
  • Posem de nou les guatlles que havien reservat i ho deixem coure uns 45 minuts a foc lent, molt lent i baix, molt baix. Girant de tant en tant. Controlar.
  • Deixar refredar i reservar en un lloc fresc, per exemple damunt el calaix de la fruita i verdura almenys 30 hores.

Bon profit!
Comentari: L'escabetxés un plat preparat amb antelació i un bon recurs que podem degustar en qualssevol moment. També en un tros de pa per portar d'excursió o per dinar a la feina.
Aquest plat es pot fer amb conill, pollastre o perdius.

Maridatge: És difícil triar un vi amb un plat que porti vinagre, almenys per mi, i complex en sabors. En aquesta ocasió he triat el vi negre Bernat Petit Celler Oller. D.O Pla de Bages. Excel·lent.
Petit Bernat negre, està fet amb les varietats Syrah, Cabernet Franc i Merlot, és un vi elegant però al mateix temps profund, en destaquen els seus exquisits aromes a móra, cirera negra, violeta, herbes del bosc i aromes a cedre, pa torrat, espècies i tocs balsàmics, tot gràcies a la criança mínima de tres mesos en barriques de segon i tercer any de roure francès. Aquest vi no passa desapercebut i menys encara si tenim en compte la seva relació qualitat-preu.
Petit Bernat negre ha sigut el primer vi d'Espanya que ha obtingut el certificat Carbon Footprint, segons el qual es certifica el baix nivell de CO2 alliberat a l'atmosfera durant les fases del procés d'elaboració. Descripció del Celler.

Tots els posts de caça estan dedicats al meu pare, i els seus entranyables amics de colla, l'Antonio i en Josep M i a la mare que m'ha ensenyat a cuinar-los.
Us agradarà veure:




















Galetes de mantega - Cadí 100 -

$
0
0
La Salle de La Seu d'Urgellés un col·legi que està molt a prop de la Cooperativa Cadí. Un noi que va estudiar en aquest col·legi dels “Hermanos de la Salle”, m'explicava: "Quan era petit i estava intern, una de les coses que em feia més feliç, era el dia que els de Cadí feien mantega, els seu flaire arribava al pati del cole i... allò era, en aquell context de l'any 1966, era un bocí de felicitat¡¡”.... del post del croque-monsieur i croque-madame

Aquell nen, ara, està feliçment jubilat poder algú li pot sembla, qui sap que, però aquell record l'ha acompanyat durant aquest temps i és cert que no en falta a la seva nevera.
La mantega Cadí té un flaire i un gust extraordinari fa olor a nata de veritat, la seva tonalitat varia en funció de l'estació de l'any perquè no té cap additiu artificial, té gustos que recorden l'avellana. Una de les maneres més bones de degustar-la és sola amb tros de bon pa.
La mantega és un greix que s'obté en batre la crema que conté la llet. Es pot fer manual o de manera industrial. En segons quines llocs i gustos s'afegeix sal o sucre. La mantega es produeix en regions que tradicionalment no tenen oli d'oliva. La qualitat dels camps, el farratge, l'aigua, i un clima on les vaques de raça frisona pasturen en llibertat són les condicions idònies per produir la llet d'excel·lent qualitat.
La mantega a la cuina: Damunt d'una llesca de pa, per gratinar amb formatge els macarrons o els canelons, les verdures al forn, les sopes, com la deliciosa sopa de ceba, per preparar els sandvitxos, per berenar un Croque-monsieur o el Croque-madame el dissabte a la tarda; per cuinar alguns peixos, per elaborar salses com la beixamelo l'holandesa o altres salses fredes; per fer les croquetes; en pastisseria i rebosteria, per fer pastissos esponjosos, croissants, pasta de full o galetes de mantega.
Al nostre país es coneixia l'elaboració de mantega en la Vall d'Aran. “La documentació històrica demostra que també s'hauria produït en altres punts del Pirineu català. A l'Alt Urgell entre l'actual despoblat de Lletó, al municipi d'Alàs i Cerc, al peu del Cadí, existeix una zona de prat progressivament envaïts pel bosc coneguts com els Prats de Mantega” Testimoni que constata l'elaboració d'aquest producte en aquest territori. Segons han recollit C. Gascón i C. Canut.

La mantega s'incorpora a la nostre cuina relativament recent i en molts indrets es pot considerar un producte de “luxe”. Durant molt segles el llard va formar part de la Cuina Catalana i d'altres cuines com la de les Balears, i com va escriure Nèstor Luján seria d'una gran ingratitud no recordar-ho. No tan sols per qüestions de disponibilitat sinó per qüestions culturals, econòmiques i religioses. Amb el llard es cuinava l'aviram i la caça, els llegums, la rosta per coure el trinxat o altres verdures, aquelles boletes de sagí pels brous que venien i encara es poden trobar en algunes cansaladeries, sense oblidar-lo com ingredient de la rebosteria en els tortells, els bunyols o les ensaïmades de Mallorca.

La producció de mantega es més pròpia del països del nord, amb abundants prats verds, un clima apropiat i molta aigua. En el nostre país, avui en dia, poden conviure les dues cuines, la cuina més mediterrània amb l'oli d'oliva i la cuina més pròpia dels països del nord amb la mantega. Com diu l'eslogan ho tenim tot.
La mantega Cadíés una de les millors mantegues que hi ha al nostre territori amb el reconeixement europeu de la Denominació d'Origen Protegida (DOP). - La única que conec que després del seu embolcall de paper d'alumini sulfuritzat porta una capsa de cartró. - (amb motiu del 100 aniversari s'ha renovat, entre altres coses, el format amb un nou disseny. El paper porta unes ratlles impreses que indiquen les mesures sense necessitat de pesar-la. La qual cosa s'agraeix quant estàs cuinant). El formatge Urgèlia també té la DOP. La mantega i el formatge s'elaboren amb la llet que donen les vaques de la raça frisona, aquesta raça és la més idònia en producció de llet, una mitjana 30 litres diàries.
                   imatge de viu als Pirineus
Per produir bona llet, fer una bona mantega i formatge les vaques han de menjar bé i estar ben cuidades. La llet es recull diàriament i està sotmesa a rigorosos controls per complir els estàndars europeus, el resultat d'uns productes de llarga tradició, amb un vincle geogràfic i gran qualitat. El formatge s'exporta a França i Alemanya, EEUU i altres països.

Ara fa 100 anys, Josep Zulueta, segons un projecte que tenia de fa temps i grup de famílies ramaderes varen ser uns grans visionaris quan l'any 1915 i per causa dels danys de la fil·loxera en aquestes terres agrícoles varen transformar l'economia, el paisatge i la vida de les comarques de L'Alt Urgell i La Cerdanya. Ells varen constituir la primera cooperativa lletera del país. Encara que inicialment fora de caràcter residual però com escriu l'historiador Carles Gascón. poc a poc, els excedents de llet varen permetre l'elaboració industrial de formatge i mantega.
imatge cedida per l'amic Pep
La Cooperativa Cadí, a La Seu d'Urgell va prendre el nom de la serralada que tanca pel sur la vall del Segre, La Cerdanya i l'Alt Urgell. Tot un símbol que va canviar el conreu de les vinyes i els cereals pel farratja que calia per alimentar el bestiar i poder-lo comercialitzar per poder dinamitzar i buscar una alternativa a l'economia d'aquestes terres. El testimoni d'aquell moment de conreu de cereals i una plaça important en el comerç són les mesures de la bladeria que hi ha a sota de les voltes al davant de la Catedral.
La importància econòmica i comercial de La Seu d'Urgell ha estat ben gran com del territori i de les persones que han viscut. Els esforços dels productors, transportistes, pagesos, treballadors han fet que durant tots aquest anys hagin superat les dificultats per tirar endavant aquest projecte de cooperació entre tots gràcies als “esforços, il·lusió i dedicació”. Fa uns 10 anys varem poder visitar les instal·lacions renovades de la Cooperativa gràcies a l'amic Pep
El gatet de casa, ho vol saber tot, tot, i tot...atent a les FOTOS :), la recepta, els llibres...i damunt de la taula de l'ordinador. és un bombonet*

Amb motiu d'aquest aniversari Cadí Societat Cooperativa Catalana Limitadava ser distingida amb la Creu e Sant Jordien el centenari de la seva creació, "empresa que, des de la Seu d’Urgell, és una de les cooperatives ramaderes més prestigioses de Catalunya i la més antiga de l’Estat del sector lleter. La seva contribució destacada a l’economia pirinenca, singularment a les comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya, ha contribuït amb eficàcia al reequilibri territorial del país". 
També s'han editat i presentat dos llibres:
Domènec Moliné Nicola, Els seus escrits i la Cooperativa del Cadí. L'autor Enric Moliné Coll, és el fill del protagonista, qui analitza els escrits personals de qui va ser el president de la Cooperativa Cadí entre 1930 i 1980. En el llibre hi ha fotografies familiars i de la Cooperativa, les instal·lacions, els edificis, i les reformes. Els canvis, l'evolució, el creixement i l'expansió al costat de les reflexions i pensaments d'una persona compromesa amb la seva feina. Aquests escrits es custodien i conserven a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.
Cadí: "100 anys de Cooperativa", de l’historiador Carles Gascón fa un recull de la història de la primera cooperativa lletera de Catalunya. L'autor ha estudiat i s'ha documentat de manera exhaustiva, ha realitzat moltes entrevistes a persones vinculades a la Cooperativa, amb un gran recull fotogràfic del testimoni i l'evolució que ha tingut la comarca en aquest anys.
Paral·lelament a tots aquest actes, una exposició: “Temps de Cadí, 100 anys de Cooperativa”, es pot visitar a la tercera planta de l’Espai Ermengol de la Seu d’Urgell. Es basa fonamentalment en la documentació recollida en el llibre de l'historiador Carles Gascón. L'exposició recull els diversos moments pels qual ha passat l'exposició: Temps de canvi, temps de cooperació, temps de crisi, temps de creixement i temps de consolidació. Un espai especial dedicat al fundador, Josep Zulueta, i al transport, tant important.


Un formatge per commemorar un centenari, Neu, tan present en aquesta comarca. El formatge Neu, el vaig tastar a Barcelona Degusta 2015, l'hem comprat a Barcelona al supermercat Bon Preu. I en la darrera fira de Sant Ermengol tenia un lloc destacat al estand de Cadí. Aquest formatge és: “Tou, cremós, amb aromes complexos, records de la tòfona i bolets amb records de les zones del Pirineu on es produeix. Destacar l'escorça natural que és comestible.
Quan vaig pensar quina recepta podia acompanyar aquest post des del principi sabia que no faltaria en el ingredients la mantega. Havia moltes propostes que podia preparar amb la mantega però des de l'inici havia relacionat La Seu amb la ciutat francesa de Rouen, a la Normandia, on havia estat fa uns anys. La Catedral de Rouen té una torre que va ser construïda amb els impostos derivats de la mantega. La Seu, tenia la lleuda un impost que gravava la venda de mantega al mercat. Poder eren coincidències, poder no. M'agradaria fer unes galetes de mantega tan populars a les regions franceses productores de mantega com és La Seu.

Les galetes de mantega són molt molt bones i fàcils de fer. Es poden fer altres variacions si afegim un ingredient o altre, com les avellanes que recordarien l'aroma de la mantega, la xocolata, lesherbes aromàtiques o una o altre espècie.

Galetes de mantega- Cadí 100 -
Ingredients:
  • 250 gr. de farina de blat
  • 125 gr. de mantega Cadí pomada (temperatura ambient)
  • 115 gr. sucre (meitat blanc i meitat morè)
  • 1 ou petit ecològic
  • 1 pessic de sal
  • 1 c/c* de llevat
  • 1 c/s* de llet de vaca sencera
  • un polsim de canyella en pols

c/c = cullera de cafè  
c/p = cullera de postres
c/s = cullera de sopa

Preparació:
  1. Posem la farina tamisada en el marbra i fem un volcà. Afegim el sucre, el pessic de sal, i el polsim de canyella en pols. Incorporem la mantega i l'ou just per barrejar els ingredients.
  2. Emboliquem aquesta massa en paper film i la guardem a la nevera almenys 30 minuts perquè agafi consistència. (es preferible fer aquesta massa el dia abans)
  3. Estendre sobre la taula de treball enfarinada i fer una làmina amb la massa només de 5 mm. Tallar amb el motllo i la forma que agradi.
  4. Posar en la safata del forn a 180º C, fins que estiguin una mica daurades. Repetir tantes vegades fins acabar la massa.
  5. Deixar refredar, i tastar-les :)

Bon profit!
Feliç aniversari i per molts anys, Cadí.
Us agradarà veure:
Cigrons a la manera d'en Pep:

























Amanida de magrana, codonyat, ceps i formatge fresc

$
0
0

“Al novembre...els codonys han madurat i les magranes també.” Narcís Comadira.
Cada any quan arriba aquest temps escric un post i preparo una recepta amb el codony. Aquest any, una amanida amb magrana, una altra fruita també de tardor, que fa festa, els darrers ceps, un formatge blanc d'ovella, pinyons i mesclum.

A Cuina Cinc hi ha altres amanides com la de tardor que tant agrada o l'amanida Niça, possiblement la més clàssica de la Cuina Francesa. Totes venen de gust, acompanyen el temps que es preparen, amb colors i creativitat. L'amanida d'avui és fàcil però cal una mica de temps per preparar els ceps confitats.

Els ceps com tots els bolets tenen una textura i sabors únics. El codony i com fer el codonyat vaig escriure un post com les amanides, amb tota mena d'enciams i les maneres de preparar-les. La magrana, mangrana o granada junt amb el codony  són fruites ben tardorals que ens acompanyaran fins al vols de Nadal. Aquests són alguns dels ingredients que completen aquest plat.
La magranaés el fruit del magraner, un arbre no gaire gran, fa unes flors vermell corall que després serà la fruita de la magrana, té l'escorça de color del cuir i de vegades vermellosa és forta i dura per protegir el granets de color robí que hi ha en el seu interior i de forma semblant a la poma. – hi ha varietats més rosades o blanques- En alguns parcs de Barcelona he vist magraners petits per decorar. La magrana igual que el codony antigament eren fruites simbolitzaven l'abundància, la prosperitat, l'amor i fertilitat. Encara avui en alguns pobles d'Orient s'acompanya als casaments.

D'origen incert es troba en les zones del sud-oest asiàtic, Iran, Índia, Afganistan, Pakistan, s'han trobat escrits d'abans dels 2.500 AC a l'antic Egipte. També alguns restes carbonitzats d'aquest arbre en la zona de l'Alcúdia, al País Valencià, bona terra pel cultiu on hi ha D.O. Introduïda a la península pels musulmans segons els texts consultats. A través del Llibre de Sent Soví podem imaginar quina era la cuina medieval.
Varietats: Mollar d'Elx, València i Tendral.
Propietats: Té poques calories i és rica en fibra per tant és adequada en les dietes d'aprimament. Minerals com el ferro, zinc, magnesi, potassi i baixa en sodi i vitamines del grup B, C i E, que ajuden a prevenir els refredats. Bona pel cor, la circulació, preventiva del càncer, i fins i tot l'alzheimer. La Dra. Senpau escriu que va trobar un escrit on deia que als països àrabs es recomana beure el suc de les magranes per treure l'odi i l'enveja del cor. Aniria molt bé.
A la cuina: En amanides, amb l'escarola d'hivern resulta deliciosa, amb moscatell i sucre com recull el Corpus Culinari Català, amb formatge, iogurts, gelats o panna-cotta, amb el suc de la taronja resulta exquisida, una bona parella amb el codony, amb els plats de caça, vinagretes, posar-ne alguns per acompanyar, en salses dolces i agres, licors i sucs. Molt apreciada en la cuina libanesa.
Compra: Als mesos d'octubre i novembre ja la podem trobar en tots els mercats.
Preparar: Per obrir-la no donar cops, tallar amb un ganivet esmolat un dels extrems de forma arrodonida treure la pell, posar damunt del marbre o el tallant i anar tallant la pell de dalt a baix a intervals com si fos una taronja; doblar-la amb les mans de manera que vagin caient els grans, treure la part blanca amargant que separa els grans o treure la pell i extreure amb compte el seus grans de les lamines blanquinoses amargants que van separant els grans com si fossin envans, amb paciència no podrem resistir menjar-ne algun quan la desgranem.
Xavier Valls "Els codonys" del Restaurant 7 Portes
En la literatura i l'art: Les magranes flamejants de Josep Carneren Els Fruits Saborosos; Platero i yo de Juan Ramón Jiménez hi ha un capítol dedicat a “La granada”; Romeo i Julieta de W. Shaskespeare, un magraner com símbol de l'amor. Des de l'antic Egipte en la història de l'art fins ara. En l'obra de Xavier Valls, pare de l'actual primer ministre de França, hi ha pintures dedicades a fruites com les magranes i els codonys, delicades i belles. L'edifici modernista de la seu central de Caixa de Sabadell hi ha tres pilars entrant a l'esquerra decorats amb magranes igual que uns dels mosaics del vestíbul per accedir al saló d'actes. Es va triar aquesta fruita per simbolitzar la maduresa de l'entitat. Quan es va construir aquest edifici, la Caixa Sabadell havia complerts 50 anys de trajectòria. Una magrana és també el símbol de la ciutat de Granada.
               "Les tres magranes" Exposició a Barcelona al desembre 2013.  
Un plat de tardor:
Amb el codonyat que ja hem preparat, els ceps confiats, textures i sabor únics que proporcionen aquests bolets, el contrast del formatge fresc, els grans gairebé màgics de les magranes, tot amanit amb la vinagreta que uneix i harmonitza els gustos preparem aquesta amanida.
La recepta:
Ingredients per als ceps confitats
  • 200 gr. de ceps frescos
  • 400 ml d'oli d'oliva
  • 2 fulles de llorer
  • pebre negre en gra
  • farigola
  • romaní
Netejar els ceps i els tallem en quarts. Els posem en una cassola amb la farigola, el romaní i els grans de pebre i l'oli d'oliva. En un foc petit i molt lent durant dues hores. S'ha d'evitar que arrenqui el bull. Reservem.
L'oli de confitar els bolets es pot utilitzar després per fer un arròs amb bolets, o una truita o un ou ferrat ple de sabors.

Per la vinagreta:
  • 100 ml d'oli d'oliva
  • 20 ml de vinagre
  • sal i pebre
Posar tots els ingredients en un bol i batre fins obtenir la vinagreta. Reservar
Per l'amanida de codonyat, formatge fresc:
  • 200 gr. de codonyat
  • 200 gr. de formatge d'ovella
  • 75 gr. de micromesclum
Tallem el codonyat i el formatge fresc d'ovella en daus regulars no gaire grans. Barregem amb els micromesclum. Afegim els ceps confitats. Amanim amb una part de la vinagreta.

Acabat i presentació:
  • 2 magranes desgranades, 
  • 10 gr. de pinyons 
  • 75 gr. de micromesclum
Per muntar l'amanida posem amb l'ajuda d'un cercle d'emplatar, una base de magranes. Al damunt l'amanida de codonyat i formatge, els ceps confitats. Tot ben amanit amb la vinagreta. Acabem amb una mica més de micromesclum i retirem el cèrcol. Decorem amb uns pinyons torrats i acabem d'amanir amb un fil de vinagreta. Presentem a taula.
Maridatge: Un vi blanc de color palla, daurant, llaminer que varem portar de França. 
Dita: Si vols treure la gana menja magrana.


ZAZ " Sous le ciel de PARIS "


Us pot interessar:





















En ruta: Veruela, "La ruta de la garnatxa", per terres del Duero fins a Quintanilla de Onésimo, Posada Fuente Aceña

$
0
0
Post bilingüe
Varem arribar al Monestir de Veruela a primera hora de la tarda des de Barcelona per la carretera N-122 després de deixar l'autopista. Situat a pocs km de Vera de Moncayo i al peu d'aquesta muntanya que és referent en tot l'Aragó quan diuen: “ Viene viento frió del Moncayo.”

Veruela es troba a l'oest de la província de Saragossa, tocant a Sòria, La Rioja i Navarra a prop del riu Huecha. Així que és un lloc especialment singular en una cruïlla de comarques, amb unes qualitats paisatgístiques, patrimonials, culturals, històriques i de llegenda. El clima és continental i mediterrani amb els estius curts i hiverns freds. Aquest Monestir Cistercenc és també l'epicentre de la DO Campo de Borja una de les més joves DO de l'Aragó.
Els monjos que el varen habitar venien de la Cartoixa de Scala Dei, les seves terres varen configurar el Priorat, al terme de Morera de Montsant, res és a l'atzar. Hi varen viure fins al desamortització de Mendizabal, després es varen fer càrrec el Jesuïtes i en l'actualitat és l'administració qui gestiona el manteniment.

Veruela és un espai ben conservat i construït a dins d'un recinte murallat. La porta d'accés, el claustre amb dos nivells, els capitells amb representacions ben conservades, els jardins, amb esplèndids arbres: alzinars, rouredes, fagedes, castanyers, pinars en la gran majoria; l'estança que conserva la cuina del s. XII amb el seu forn de pa, els alicatats i gairebé tots els espais i detalls són especialment bells.
En aquest monestir el poeta romàntic Gustavo Adolfo Bécqueri el seu germà, Valeriano varen passar un temps, allà, Gustavo va escriure alguns dels seus poemes i llegendes. El seu pas es recordat amb un espai dedicat a la seva estança i obra. No és casual que sigui Veruela on la DO Campo de Borja té la seu, al bell mig de les dues comarques productores dels vins i el logotip sigui una orenetaque porta al seu bec una branqueta de cep, al fons el Moncayo i als seus peus unes vinyes que la representant.
LaDO Campo de Borja va rebre a l'any 1980 el reconeixement a la producció de més de les 7.400 hectàrees de conreu i les persones que hi treballen i mouen tota una economia. El 80% de les vinyes està dedicat a la varietat tinta garnatxa, aquesta va ser una de las raons per les que es va impulsar La ruta de la Garnatxa per potenciar i promocionar aquesta varietat de raïm, una de les més conreades en aquesta zona, al seu costat també es conreen: L'ull de llebre, mazuela, merlot, syrah i cabernet sauvignon, la macabeo, la reina dels blancs, també s'ha plantat moscatell i chardonnay.
A CuinaCinc hi ha un post petit del vi Odín de les Bodegues Pagos de Moncayo, 100 % syrah una de les DO Campo de Borja.
La garnatxa va ser una varietat de raïm, conreada en terres pobres i càlides, en aquell temps, a l'est de la península i que va expandir la Corona d'Aragó a partir del S.XII per tota la riba Mediterrània pel sud de França, Còrsega, sud d'Itàlia, Sicília, Grècia i més tard arribaria a Sud-Africa o Xile. Al principi, només es trobava garnatxa negra però a poc a poc les varietats vermelles i blanques es van desenvolupar quan es va generalitzar la producció de vins dolços naturals.

Recuperat recentment per millorar-la i aconseguir el prestigi internacional desde fa tres anys es celebra el dia internacional de la Garnatxa. L'any 2016 El Campo de Borja serà la seu de Grenaches du monde. 
                                         Garnatxa gris de Garnachas del Mundo
La garnatxa és una de les varietats més representada al món. Es poder la seva resistència i capacitat d'adaptació? En el seu perfil aromàtic es descriu com un vi llaminer, amable i rodó. Molt aromàtic records de fruits vermells madurs i dolços.

A L'any 2009 es va crear la ruta de la garnatxa per potenciar l'enoturisme d'aquesta zona integrada per dues comarques (Campo de Borja y Tarazona i El Moncayo). En aquest enllaç tota la informació de les bodegues, el turisme, una excel·lent gastronomia i les activitats. Un lloc per visitar i descobrir.

A més a més a l'entrada del Monestir hi ha el Museu del Vino D.O Campo de Borja. La visita la pots fer al teu aire o en una visita guiada. Una Sala amb les bodegues que integren la D.O. El vídeo de presentació de les Terres de Moncayo i les llegendes. La iniciació a la tast, cursos i tallers, un espai pels nens. Productes i menjar de la zona i tots els vins de les bodegues de la DO. Un taller dels sentits i la botiga va ser construïda en un aljub de l'any 1200 on el els amics del vi poden trobar productes relacionats amb les vinyes i el vi.
Varem deixar el Monestir Cistercenc i la muntanya blava i blanca ens acompanyarà fins ben entrada les terres de Sòria i que tan va recordar el poeta Antonio Machado. Havíem reservat l'hotel a El Burgo de Osma, una de les primeres ciutats castellanes i com tants pobles al mes d'agost estava de Festes. Aquesta població té un recinte murallat i la ciutat nova. 
La part vella està plena de bars, bodegues i tasques on el visitant pot provar el productes de la zona. Especialment recomanables són els torreznos del Burgo de Osma dels que tota Sòria n'està orgullosa, elaboracions de tapes populars acompanyades de vins de la Rioja i del Duero. L'arquitectura popular amb les cases castellanes antigues i les tradicionals bodegues de la zona molt semblants, al meu entendre, a les de la Rioja. Hi ha molts llocs per visitar i admirar com les muralles, la catedral, la Universitat, la Plaza Mayor, o passejar pels carrers i places del recinte murallat.


De bon matí varen continuar en ruta. Ara si, el primer poble de la Ribera del Duero, és San Esteban de Gormaz a la província de Sòria. Una parada per visitar-lo, aquell dia havia un gran mercat setmanal, a l'aire lliure, amb els productes de la terra: fruites, verdures i hortalisses, les llegums, fruits secs, formatges artesans, també roba i estris per la cuina. El viatger s'encanta a cada pas i el veí aprofita per comprar a bon preu i la tertúlia amb els veïns. Al poble alguna botiga perduda en el temps, on es ven de tot i més, desde llibres i revistes fins a capses de dolços artesans de no sé quin convent, poder era de Santa Clara, fins al numero de loteria de Nadal que ja en tenien a la venda.


Una antiga fortificació, cases blasonades, dues esglésies romàniques: Nuestra Señora y San Miguel; les restes d'un castell, carrers conservats, i un pont medieval on els grans i nens aprofitant per anar a pescar i passar l'estona. Des de el pont i seguint el riu hi ha un passeig que porta a un antic Molí de farina. El passeig és agradable hi ha pollancres i àlbers al costat de les hortes. Al voltant de San Esteban hi ha vinyes que varen resistir la fil·loxera amb més d'un segle d'antiguitat com els del Dominio de Atauta.
En ruta seguint el Duero a banda i banda, vinyes, vinyes... fins l'horitzó, el paisatge, el cel blau d'aquella terra de Castella singular i diferent. Trencant cap el nord ens desviem uns kilòmetres per anar fins a Roa. Una població amb més de 2.500 anys de història, situada a dalt d'un turó, des del “Balcón del Duero”té unes vistes magnifiques a tota la plana que s'exten fins l'infinit, només la Porta de San Juan, és el testimoni del seu passat medieval. Originàriament havia 6 portes. Del castell no queda res malgrat va ser una solida construcció segons està escrit en una placa que el recorda, també havia un palau interior, els fossars, les torres i les barbacanes.
Aquell dia era la Festa del poble, algunes botigues estaven obertes, la gent s'afanyava a comprar menjar per preparar el dinar, retrobades de familiars que venen de Catalunya i el País Basc, els bars, els amics, les rondes i les quedades, una banda recorre els carrers del poble amb comparsa de gegants, capgrossos i la gent al darrera.

El món del viés un dels eixos de la seva economia i de la seva cultura. El viatger pot fer excursions i visitar bodegues soterrades, encara conservades. Roa és també la seu del Consejo Regulador de la DO de la Ribera del Duero. Està situat en un edifici gran, ampli i modern. Allà trobes la informació sobre totes les bodegues, marques de la zona i les bodegues visitables.

El vi de la DO Ribera del Duero està elaborat amb 75 % mínim de la varietat Tempranillo, aquí s'anomena tinta fina en qualssevol cas el 95% de la uva ha de ser Tempranillo, Cabernet Sauvignon, Merlot i Malbec. Garnacha y Albillo están permeses però en petites quantitats.
En la majoria dels hostales, mesones, casas de comida, asadores es pot degustar: El lechazo asado, de raza churra cuinat amb simplicitat, només sal i aigua, on la qualitat de producte és excel·lent, té IGP, cuit en un forn de llenya en unes cassoletes de fang on també és presenta a taula, de tan tendre es trenca amb un drap. S'acompanya d'amanida de la huerta i el bon vi de la zona, morcillas i chorizos. També la sopa castellana o la sopa d'all en la que no falta el Pimentón de la Vera, plats de caça i bacallà i el pa pla que es trenca amb les mans.
Seguim cap a Peñafiel, entre les ribes del Duero i el Duratón, la capital de la Ribera, a banda i banda vinyes, les grans bodegues, algunes a peu de carretera i les cooperatives. Si pensem en Peñafiel segurament, encara que no l'hagis visitat mai pensem en aquell castell que la representa. Un recorregut pels carrers i les vistes panoràmiques des dalt el castell s'ho val com si fos un museu a l'aire lliure on a cada pas gaudeixes i volguessis memoritzar. Una de les bodegues que destaca és Protos, dissenyada per l'arquitecte Richard Rogers- Alonso Balaguer. El seu nom “ser el primer”, un edifici que ha rebut diversos premis internacionals d'arquitectura i de disseny que ha connectat l'antiga bodega per sota del castell amb les noves instal·lacions, un teulat d'onades vermellós, diuen que recorda  als cellers modernistes catalans, integrada en el paisatge, minimitza el consum d'energia, bones vistes i molta llum, espais diàfans i amplis.

A dins del castell, declarat monument nacional a l'any 1917, al cantó sud està el Museo de Vino des de 1999. A la porta de l'entrada una fotografia de Ferran Adrià ens dóna la benvinguda, un somriure. Aquest és un gran Museu, acull cinc denominacions d'origen: Ribera del Duero, Rueda, Cigales, Toro, Tierras de León, i una de qualitat Vinos de la Tierra de Castilla y León, amb una representació de la història, la producció, l'elaboració, les malalties de les vinyes i una completa informació sobre el món del vi. Un espai clar i ampli amb diferents zones, molt ben organitzat i amb una excel·lent representació de les marques i les Bodegues d'arreu del món. Una biblioteca, una botiga, un espai pel tast i molta informació dels tasts. Hi ha informació de les bodegues visitables i les enoteques.

De nou en ruta falta poc per arribar a Quintanilla de Onésimo pel camí trobem les grans bodegues com Vega Sicilia i les Bodegues Arzuaga, aquestes últimes tenen hotel i dedicades a l'enoturisme. 


Aquest poblet està en plena Ribera al costat del Duero, un pont renaixentista el separa d'Olivares. No es veuen gaires persones, és l'hora de dinar, sembla un lloc tranquil. El flequer aparca al costat del centre cívic porta un sac amb el pa, se sent el batibull dels jubilats jugant a les cartes. En aquest poble s'elabora uns dels millors vins del món Pingus - Dominio de Pingus, Pingus, La Flor de Pingus, Flor de Pingus-. Vells ceps de diversos pagos i de la varietat “tinta fina”, tenen unes arrels profundes perquè s'han consolidat al lloc on són i són capaços d'extreure de terres pobres totes les substàncies. Un vi acaronat des del bressol en el que es tenen en compta tots elements del cosmos, la sensibilitat i els millor coneixements dels seu creador. Un “magatzem-bodega” senzill i sobri per un vi considerat dels millors del món.
Quintanilla era un bon lloc per quedar-nos a dinar varem anar a la Posada Fuente de la Aceña, un antic molí de farina al costat del riu i el pont, rehabilitat per l'arquitecte Roberto del Valle qui ha preservat el que havia estat aquesta construcció adequant-lo als nous espais i amb la nova funcionalitat d'hotel i restaurant. Unes finestres amplies deixen entrar la llum exterior i a l'hora el preserven del calor i m'imagino que els durs hiverns de Castella. Un lloc per passar uns dies al costat del Duero assaborint la gastronomia, el vi, el paisatge i la natura.
El restaurant té una carta que es renova dos cops a l'any seguin les estacions, també hi ha un menú de feina. El chef, Pedro de Rodrigo prepara una cuina amb productes de la zona de gran qualitat transformant la cuina tradicional en una cuina actual, innovadora i amb bon gust.
Les persones que formen l'equip porten treballen junts des de l'inici, hi ha sintonia i el client s'hi troba a gust i còmode.
Tenen una amplia bodega amb gairebé totes les marques de Ribera i també d'altres de la península i d'Europa. Per acompanyar el dinar varem prendre Pruno 2013. Un vi de la Finca Villacreces considerat per el crític Robert Parker el millor vi espanyol de la història per menys de 20 dòlars. Aquest mateix estiu ha rebut 93 punts per tercer any consecutiu. De fet en una article que es recull a la pàgina web de la bodega, el crític confessa que “está enamorado de Pruno” i que el sorprèn com aquest vi pel preu que té “ofrece mucho más de lo que cualquier se podría esperar”. A mi em va sembla un vi magnífic. El preu de la bodega és 10,80 €. Al restaurant 17,00 €

Aquest és el dinar que varen prendre un dia de final d'agost.
En arribar, Patrícia ens va oferir un tast de una deliciosa Sopa de Meló amb encenalls de pernil ibèric
Per començar:
L'amanida de formatge del Tietar i sardina fumada
La Graella de verdures, cruixent i saborosa. Les hortalisses les porta un pagès de Quintanilla
Per continuar:
Bonito del Nord, del mercat central de Valladolid, amb unes tendres mongetes verdes.
El plat estrella de la casa les hamburgueses de “lechazo” amb salsa de mostassa antiga amb formatge cabra amb carabassó a la planxa i altres hortalisses.
Per les postres una tradicional quallada de llet de cabra fresca amb préssec i sirop d'arç.
Preparacions excel·lents no afegeixo res perquè va ser perfecte!
Un bon cafè és el millor final d'un dinar, Lavazza, una de les marques de cafè més encertades.
Després passejada al costat del senders del riu a l'ombra dels magnífics arbres que el vorejant, els ànecs, famílies que es banyen i algú pescant. Feliç, 

Fins aviat. “Volveran las oscuras golondrinas...volveran”

La ruta de la garnacha
DO Campo de Borja

Ribera del Duero

Posada Real Fuente de la Aceña
info@fuenteacena.es
Tel. 983 680 910
Calle del Molino s / n,
47350 Quintanilla de Onésimo -Valladolid-


Texto del post en español.
Llegamos al Monasterio de Veruela a primera hora de la tarde desde Barcelona por la carretera N-122 tras dejar la autopista. Veruela está situado a pocos km de Vera de Moncayo y al pie de esta montaña que es referente en todo Aragón cuando dicen: "Viene viento frio del Moncayo."

Veruela se encuentra al oeste de la provincia de Zaragoza, junto a Soria, La Rioja, Navarra y cerca del rio Huecha. Así que es un lugar especialmente singular, en un cruce de comarcas, con unas cualidades paisajísticas, patrimoniales, culturales, históricas y de leyenda. El clima es continental y mediterráneo con los veranos cortos e inviernos fríos. Este Monasterio Cisterciense es también el epicentro de la DO Campo de Borja una de las más jóvenes DO de Aragón.

Los monjes cistercienses que lo fundaron venían de la Cartuja de Scala Dei, en el territorio histórico del Priorat i en la sierra del Montsant, nada es al azar. vivieron hasta el desamortización de Mendizabal, luego se hicieron cargo el Jesuitas y en la actualidad la administración es quien gestiona el mantenimiento.

Veruela es un espacio bien conservado y construido dentro de un recinto amurallado. La puerta de acceso, el claustro con dos niveles, los capiteles con representaciones muy bien conservadas, los jardines, con espléndidos árboles: encinares, robledales, hayedos, castaños, pinares en la gran mayoría; la estancia que conserva la cocina del s. XII con su horno de pan, los alicatados, casi todos los espacios y detalles son especialmente bellos.

En este monasterio el poeta romántico Gustavo Adolfo Bécquer y su hermano, Valeriano pasaron un tiempo, allá, Gustavo escribió algunos de sus poemas y leyendas. Su paso se recuerda con un espacio dedicado a su estancia y a su obra. No es casual que sea Veruela donde la DO Campo de Borja tiene la sede, en medio de las dos comarcas productoras de los vinos y el logotipo sea una golondrina que lleva en su pico una ramita de vid, al fondo el Moncayo y a sus pies unos viñedos que la representan.

La DO Campo de Borja recibió en 1980 el reconocimiento a la producción de más de 7.400 hectáreas de cultivo y a las personas que trabajan y mueven toda una economía de esta comarca. El 80% de los viñedos está dedicado a la variedad tinta garnacha, esta fue una de las razones por las que se impulsó La ruta de la Garnacha para potenciar y promocionar esta variedad de uva, una de las más cultivadas en esta zona, a su lado también se cultivan: El tempranillo, mazuela, merlot, syrah y cabernet sauvignon, la macabeo, la reina de los blancos, también se ha plantado moscatel y chardonnay.
En CuinaCinc hay un pequeño post del vino Odín de las Bodegas Pagos de Moncayo, 100% syrah una de las DO Campo de Borja.

La garnacha fue una variedad de uva, cultivada en tierras pobres y cálidas, en aquel tiempo en el este de la península que expandió la Corona de Aragón a partir del S.XII por todo Mediterráneo: El sur de Francia, Córcega, sur de Italia, Sicilia, Grecia y más tarde llegaría a Sudáfrica o Chile. Al principio, sólo se encontraba garnacha tinta pero poco a poco las variedades rojas y blancas se desarrollaron cuando se generalizó la producción de vinos dulces naturales.

Recuperado recientemente para mejorarla y conseguir el prestigio internacional desde hace tres años se celebra el día internacional de la Garnacha. En el año 2016 El Campo de Borja será la sede de Grenaches du monde.

La garnacha es una de las variedades más representada en el mundo. ¿Pudo ser su resistencia y su capacidad de adaptación? En su perfil aromático algunos dicen que es un vino goloso, amable y redondo. Muy aromático con recuerdos de frutos rojos maduros y dulces.

En el año 2009 se creó la ruta de la garnacha para potenciar el enoturismo de esta zona integrada por dos comarcas (Campo de Borja y Tarazona y El Moncayo) se puede encontrar aquí toda la información de las bodegas, turismo, una excelente gastronomía.  Un lugar para visitar y descubrir.

Además en la entrada del Monasterio se encuentra el Museo del Vino DO Campo de Borja. La visita se puede hacer por tu cuenta o en una visita guiada. Una Sala con las bodegas que integran la D.O. El vídeo de presentación de las Tierras de Moncayo y las leyendas. La iniciación a la cata, cursos y talleres, un espacio para los niños. Productos y comida de la zona y todos los vinos de las bodegas de la DO. Un taller de los sentidos y la tienda, construida en un aljibe del año 1200 donde se puede encontrar productos relacionados con las viñas y el vino.

Dejamos el Monasterio Cisterciense y la montaña azul y blanca que nos acompañará hasta bien entrada las tierras de Soria, que tanto recordó el poeta Antonio Machado. Habíamos reservado hotel en El Burgo de Osma. Una de las primeras ciudades castellanas y como tantos pueblos en agosto estaba de Fiestas. Esta población tiene un recinto amurallado y la ciudad nueva. La parte vieja está llena de bares, bodegas y tasques donde el visitante puede probar los productos de la zona. Especialmente recomendables son el torreznos El Burgo de Osma los que toda Soria está orgullosa, elaboraciones de tapas populares acompañadas de vinos de la Rioja y del Duero. La arquitectura popular con las casas castellanas antiguas y las tradicionales bodegas de la zona muy parecidos, en mi opinión a las de la Rioja. Hay muchos lugares para visitar y admirar como las murallas, la catedral, la Universidad, la Plaza Mayor, o pasear por las calles y plazas del recinto amurallado.

A primera hora y para aprovechar el día, de nuevo en ruta. Ahora sí, el primer pueblo de la Ribera del Duero, es San Esteban de Gormaz en la provincia de Soria. Una parada para visitarlo, ese día había un gran mercado semanal, al aire libre, con productos de la tierra: frutas, verduras y hortalizas, las legumbres, quesos artesanos, también ropa y utensilios para la cocina. El viajero se entretiene a cada paso mientras que el lugareño aprovecha la compra de las mejores hortalizas a un buen precio y la tertulia con los vecinos. En el pueblo hay alguna tienda perdida en el tiempo, donde se vende de todo y más, desde libros y revistas hasta cajas de galletas de no sé qué convento, quizás de Santa Clara, hasta el número de lotería de Navidad que ya tenían a la venta.

Una antigua fortificación, casas blasonadas, dos iglesias románicas: la de Nuestra Señora y la de San Miguel; los restos de un castillo, calles cuidadas, y un puente medieval que los chicos aprovechan para la pesca y pasar el rato. Desde este puente y siguiendo el río se puede dar un paseo que lleva a un antiguo Molino de harina. El paseo es agradable a la sombra de los chopos y los álamos junto a las ricas huertas de la zona. Alrededor de San Esteban hay viñas que resistieron la filoxera con más de un siglo de antigüedad como los del Dominio de Atauta.

En ruta siguiendo el Duero a ambos lados, viñas, viñas ... se extienden hasta el horizonte, el paisaje, el cielo azul de aquella tierra de Castilla singular y diferente. Nos desviamos hacia el norte, unos kilómetros, para ir hasta Roa. Una población con más de 2.500 años de historia, situada en lo alto de una colina, desde el "Balcón del Duero" unas vistas magnificas de toda la planicie que se extiende hasta el infinito, sólo la Puerta de San Juan, es testimonio de su pasado medieval. Originariamente había 6 puertas. Del castillo no queda nada a pesar qu fué una sólida construcción según está escrito en una placa que lo recuerda, también había un palacio interior, los fosos, las torres y los aleros.

Ese día era la Fiesta del pueblo, algunas tiendas estaban abiertas, la gente se apresuraba a comprar para preparar la comida, reencuentros de familiares que vienen de Catalunya y el País Vasco, los bares, los amigos, las rondas y las quedadas, una parte recorre las calles del pueblo con comparsa de gigantes, cabezudos y los chiquillos detrás.

El mundo del vino es uno de los ejes de su economía y de su cultura. El viajero puede hacer excursiones a localidades cercanas donde se encuentran bodegas históricas, prestigiosas y dónde se pueden visitar bodegas subtrerraneas aún conservadas. Roa es también la sede del Consejo Regulador de la DO de la Ribera del Duero. Está situado en un edificio grande, amplio y moderno. Allí encuentras la información sobre todas las bodegas, marcas de la zona y las bodegas visitables.

El vino de la DO Ribera del Duero está elaborado con 75% mínimo de la variedad Tempranillo, aquí se llama tinta fina en cualesquier caso el 95% de la uva debe ser Tempranillo, Cabernet Sauvignon, Merlot y Malbec. Garnacha y Albillo están permitidas pero en pequeñas cantidades.

En la mayoría de los hostales, mesones, casas de comida, asadores se puede degustar: El lechazo asado, de raza churra cocinado con simplicidad, sólo sal y agua, donde la calidad del producto es excelente, tiene IGP, esta cocido en un horno de leña, en cazuelitas de barro se presenta en la mesa en este mismo recipiente para conservar el calor, de tan tierno se parte con un paño. Se suele acompañar con ensalada de la huerta, el buen vino de la zona, morcillas y chorizos. También la sopa castellana o la sopa de ajo en la que no falta el Pimentón de la Vera, platos de caza y bacalao y el pan plano que se rompe con las manos.

Seguimos hacia Peñafiel, entre las orillas del Duero y el Duratón, la capital de la Ribera, a ambos lados viñas, las grandes bodegas, algunas a pie de carretera y las cooperativas. Si pensamos en Peñafiel seguramente, lo asociamos al castillo y el vino que lo representa. Un recorrido por las calles y las vistas panorámicas desdel castillo lo convierten en parada obligatoria como si fuera un museo al aire libre donde a cada paso disfrutas y quisieras memorizar. Una de las bodegas que destaca es Protos, diseñada por el arquitecto Richard Rogers- Alonso Balaguer. Su nombre "ser el primero", un edificio que ha recibido varios premios internacionales de arquitectura y de diseño que ha conectado la antigua bodega por debajo del castillo con las nuevas instalaciones, un tejado de olas rojizo, que recuerda a los cellers modernistas catalanes, integrada en el paisaje, minimiza el consumo de energía, con bonitas vistas y mucha luz, espacios diáfanos y amplios. 

Dentro del castillo, declarado monumento nacional en el año 1917, en lado sur está el Museo de Vino desde 1999. En la puerta de la entrada una fotografía de Ferran Adrià nos da la bienvenida, una sonrisa. Este es un gran Museo, acoge cinco denominaciones de origen: Ribera del Duero, Rueda, Cigales, Toro, Tierras de León, y una de calidad Vinos de la Tierra de Castilla y León, con una representación de la historia, la producción, la elaboración, las enfermedades de las viñas y una completa información sobre el mundo del vino. Un espacio claro y amplio con diferentes zonas, muy bien organizado y con una excelente representación de las marcas y las Bodegas de todo el mundo. Una biblioteca, una tienda, un espacio para la cata y una exhaustiva información. Toda la información de las bodegas visitables y las enotecas.

De nuevo en ruta falta poco para llegar a Quintanilla de Onésimo en el camino las grandes bodegas como Vega Sicilia y las Bodegas Arzuaga, éstas últimas tienen hotel-spa y dedicadas al enoturismo. .
Quintanilla está en plena Ribera junto al Duero, un puente renacentista lo separa de Olivares. No se ven muchas personas, es la hora de comer, parece un lugar tranquilo. El panadero aparca al lado del centro cívico lleva un saco con el pan, se oyen a los jubilados jugando a las cartas. En este pueblo se elabora unos de los mejores vinos del mundo Pingus. - Dominio de Pingus, Pingus, La Flor de Pingus, Flor de Pingus- Viejas cepas de varios pagos y de la variedad "tinta fina", tienen unas raíces profundas porque se han consolidado en el lugar donde están y son capaces de extraer de tierras pobres todas las sustancias. Un vino mimado desde la cuna en el que se tienen en cuenta todos elementos del cosmos, la sensibilidad y los mejor conocimientos de su creador. Un "almacén-bodega" sencillo y sobrio para uno de los mejores vinos del mundo.

Quintanilla era un buen lugar para quedarnos a comer fuimos a la Posada Fuente de la Aceña, un antiguo molino de harina junto al río Duero y el puente, rehabilitado por el arquitecto Roberto del Valle quien ha preservado lo que había sido esta construcción adecuándolo a los nuevos espacios y con la nueva funcionalidad de hotel y restaurante. Unas ventanas amplias dejan entrar la luz exterior y al mismo tiempo lo preservan del calor y me imagino, también los duros inviernos de Castilla. Un lugar para pasar unos días junto al Duero saboreando la gastronomía, el vino, el paisaje y la naturaleza.

El restaurante tiene una carta que se renueva dos veces al año siguiendo las estaciones, también hay un menú de trabajo. El chef Pedro de Rodrigo prepara una cocina con productos de la zona de gran calidad transformando la cocina tradicional en una cocina actual, innovadora y con buen gusto.
Las personas que forman el equipo llevan trabajando juntos desde el inicio, hay sintonía y el cliente se encuentra a gusto y cómodo.

Tienen una amplia bodega con casi todas las marcas de Ribera y también de otras bodegas de la península y de Europa. Para acompañar la comida tomamos Pruno 2013. Un vino de la Finca Villacreces considerado por el crítico Robert Parker el mejor vino español de la historia por menos de 20 dólares. Este mismo verano ha recibido 93 puntos por tercer año consecutivo. De hecho en una artículo que se recoge en la página web de la bodega, el crítico confiesa que "está enamorado de Pruno" y que le sorprende como este vino por el precio que tiene "ofrece mucho más de lo que cualquier se podría esperar". A mí me parece un vino magnífico. El precio de la bodega es € 10.80. En el restaurante € 17,00

Este es el almuerzo que tomaron un día de finales de agosto.
Al llegar, Patricia nos ofreció una deliciosa Sopa de Melón con virutas de jamón ibérico
Para empezar:
La excelent ensalada de queso del Tietar y sardina ahumada
La parrillada de verduras, crujiente y sabrosa. Las hortalizas las trae un labrador de Quintanilla
Para continuar:
Un Bonito del Norte del mercado de Valladolid con unas tiernas judías verdes.
La joya de la casa las Hamburguesas de "lechazo" con salsa de mostaza antigua con queso cabra calabacín a la plancha y hortalizas.
Un postre casero la cuajada de leche de cabra fresca con melocotón del huero y el toque del sirope de arce.

Preparaciones excelentes no añado nada porque fue perfecto!

Un buen café es el mejor final de una comida, Lavazza, una de las marcas de café más acertadas.
Después, un paseo junto al senderos del río a la sombra de los magníficos árboles que lo bordean, los patos, familias que se bañan y alguien pescando. Feliz!
Hasta pronto. "Volveran las oscuras golondrinas ... volveran"



info@fuenteacena.es
Tel. 983 680 910
Calle del Molino s / n,
47350 Quintanilla de Onésimo -Valladolid-

El Bierzo - Els estels de Compostela -

$
0
0

Post Bilingue.


Varem arribar a Villafranca del Bierzo a la tarda. Mirava cada racó d'aquella petita ciutat intentant reconèixer els llocs i recordant a cada pas quan havíem estat, fa uns 10 anys, fen una part del Camí de Santiago.
Villafranca del Bierzo “La Puerta del Camino”, la més gallega de les ciutats castellanes, a l'oest de la Comarca natural del Bierzo, entre dos rius el Burbia i el Valcarce i estel en el Camí de Santiago.
El seu origen sembla que devien ser el monjos francesos de Clunny quan cap al 1070 es varen assentar i varen fundar el monestir de Santa Maria. Dipositària de la cultura, l'arquitectura sent testimoni els edificis civils i religiosos que s'hi troben a cada pas.
El Castro Ventosa a les afores, amb vinyes oblidades, i grans vistes, el Castell, esglésies, palaus, convents, l'Església romànica de Santiago i la Puerta del Perdón. Aquesta porta s'obra tan sols els anys Sants quan algun peregrí no pot continuar per accident o malaltia perquè pugui obtenir les mateixes indulgències com si hagués arribat a Compostela. D'una gran bellesa, molt ben conservada. La portada i els capitells amb algunes representacions de raïms, testimoni de la producció de vi pels monjos a l'Edat Mitja molt abans que la fil·loxera destruís les vinyes; és fàcil imaginar un passat d'esplendor comercial, d'artesans i agrícola a través de la seva història.

La plaça Mayor i la Calle del Agua amb les cases barroques, renaixentistes, per la part de sota són els llocs de trobada de la gent de la ciutat, els turistes, els peregrins descansen, preparen les últimes etapes del camí, es refan al voltant dels bars, les tasques i els mesons tancant els últims tràmits.
Un gran entorn natural amb una gran vegetació i la fauna: Los Ancares,  reserva de la Biosfera des del 2006. Els avellaners, les rouredes, els castanyers, el boix grèvol, els cavalls que es passejant creuen la carretera, les vaques, els senglars, guineus, cabirols, perdius, falcons. El pasturatge i la pagesia encara preservades en aquestes valls de silenci i la descoberta de prats, i cims amb flors malva a 1.600 m d'altitud. 
El temps sembla aturat en aquest entorn, poblats amb les ancestrals construccions de pallozas. Varem dedicar un dia per visitar-ho i varem "disfrutar" del menjar cassola a Balouta, últim municipi de León  i Les Médules, les mines d'or a l'aire lliure de l'època romana, amb els seus paisatges, llacs, muntanyes i paratges.
El Bierzo té una gastronomia pròpia i diferenciada: El Botillo, un embotit dels que tots els bercianos n'estan orgullosos té IGP. Es prepara amb la carn macerada amb sal, pebre vermell, all i herbes aromàtiques, fumat i curat antigament fumat a les cuines. S'acompanya amb cachelos, berzas, xoriço i alubias. Un plat contundent. Es pot trobar en totes les xarcuteries i carnisseries del Bierzo; les panades, les pomes reinetes, i algunes varietats autòctones petites que vaig veure en algunes hortes i en un mercat ambulant, les peres conference, les castanyes, les cireres i les hortalisses més que excel·lents com les berzas. Aquests són alguns dels productes d'aquesta comarca.
En aquest territori es percep que allà passen moltes coses, hi ha una gran inquietud per la natura, el medi ambient, per la preservació de la terra i els productes, gent jove que ha dinamitzat el territori des del punt de vista mediambiental, cultural, artístic i des de fa un temps joves viticultors amb una gran sensibilitat han apostat per la creació de vins excel·lents. Tot això va passar cap a l'any 1999 quan aquests enòlegs després d'estudiar varen retornat a la comarca: Castro Ventosa, Pieros, Cacavelos...
Aquí, en aquest entorn que ja era conegut, va arribar fa uns anys Álvaro Palacios i el seu nebot Ricardo P. Palacios buscant noves vinyes i van decidir quedar-se perquè varen trobar els elements imprescindibles per elaborar bons vins, amb sensibilitat, tenint cura la terra, aplicant la biodinàmica, millorant les vinyes respectant el territori i, en conseqüència un vi millor. Després dels èxits aconseguits al Priorat, amb gran esforç durant tots aquest anys, havia arribat el moment de reempendre un altre somni i això va passar a El Bierzo.
Ricardo P. Palacios és viticultor i bodeguer a Corullón des de l'any 1999, va cursar estudis de viticultura i enologia a Bordeus i va treballar en diferents vinyes d'Espanya, França, Xile i els Estats Units; incloent-hi els de la seva terra d'origen, Alfaro, a la Rioja és qui dia dia està al front de les bodegues i les vinyes. Pertany a la sexta generació de bodeguers.
A més a més el projecte de la família va més enllà de l'elaboració de vins. Ricardo està al front d'una granja escola on trasllada la seva filosofia en la defensa de les tradicions, el món local i la implicació amb la natura.
El magatzem de la Bodega Descendientesde J. Palacios, nom en homenatge al pare i a l'avi, està situat a Villafranca, passa desapercebut per la sobrietat. L'entrada amb les bótes a banda i banda, amb inscripcions i anotacions en guix, a la dreta un garatge on algun treballador tragina amb el carretó portant les bótes amunt i avall, al fons a la dreta un petit laboratori, i darrera l'oficina amb les vistes a les muntanyes de El Bierzo, una noguera ombreja l'estança. La bodega “Es bonita i acogedora”
Anem a visitar les vinyes i les finques de Corullón, situades a pocs kilòmetres, al sud de Villafranca, el camí fa pujada tan sols es pot anar amb un tot terreny. A mig camí, el cotxe s'atura uns castanyers centenaris es deixen admirar. Intento retenir tot el que veig i escolto, els projectes, les vivències d'aquest entorn màgic d'aquestes persones tan especials i grans.
Des del mirador de Corullón, amb grans vistes, com si fos un amfiteatre, Ricardo explica amb un gran respecte les característiques singulars d'aquesta comarca que el va captivar. El territori està fragmentat en centenars de parcel·les i de propietats, les terres abandonades i com s'han recuperat, l'esforç, les dificultats inicials i l'esperança en cada un dels projectes.
Aquestes terres vermelles, on el raïm Mencíaés protagonista dóna uns vins amb ànima i personalitat, el raïm es beneficia de la cura de l'home, de la influencia dels dos climes, l'atlàntic i el mediterrani, d'una orografia en forma d'olla, els nivells d'alçada, la composició del sòl de pissarra i molt més argilós que el Priorat, la inclinació del sol i com arriben els seus ratxós en cada estació de l'any als diferents paratges. Álvaro Palacios va fer venir de França a un geòleg per fer un estudi de les finques que anava comprant. Així, la finca més important, La Faraonaés molt rica en minerals, té basalt, titani, en una evolució volcànica constant i en progrés. La humitat al Bierzo la dóna la pluja a diferència del Priorat on és el mar qui l'atorga, el fonoll, la mà de l'home, el cultiu de les vinyes amb les mules, el moment just de la verema per donar al vi el que demana fa que aquests vins hagin aconseguit any rere any un posicionament i reconeixement mundial.
Les varietats de raïm de la DO Bierzosón: El Mencía, la reina en els negres, el raïm més característic d'aquesta comarca representa un 74,5 % de la producció. Vins negres, que donen uns vins amables, amb records de fruits vermells, encens. No hi ha acidesa hi ha frescor, i com diu Ricardo es veuen molt bé perquè la mencía és llaminera.També hi ha la garnatxa tintorera, i sense oblidar el vins blancs el Godello, Doña Blanca i Palomino.
Les vinyes en propietat estan situades entre 500 i 850 ml
Els vins que elaboren estan inspirats en els criteris de l'estructura del territori de la Borgonya, al meu entendre, de manera que el terroirés molt important per identificar d'on venen cada un dels vins.
La Faraona situada a 850 ml és el millor vi de la Bodega, un vi singular, elaborat amb els raïms d'una sola finca, amb molts minerals, seria el símil dels vins de pago en la que existeix una estreta relació entre la bodega, la finca i els raïm.
Moncerbal, el vi del cantó més rocós de Corullón i les Lamas, un vi amb molt cos, Álvaro Palacios els designa com Grans Crus, identificant les finques d'on provenen són vins de vinyes molt velles estan a una alçada entre 600 i 700 ml.
Pétalos del Bierzoés un vi genèric de la regió que s'elabora amb vinyes pròpies i altres raïms comprats.
Corullón porta el nom del poble seria el vi de la villa i reflexa el vi de tot un poble.
Vins elegants, amables, deliciosos. 
Les etiquetes de Pétalos del Bierzo i Corullón estan dissenaydes per Xano Armenter. Totes són belles i clares
Aquests vins es venen a 55 països no han deixat de rebre reconeixements internacionals.
Al mes de novembre, The Wine Spectator va celebrar el 35 aniversari del 'New York Wine Experience', l'esdeveniment anual més important en el món del vi. Aquest any, i per primera vegada, un celler del Bierzo, Descendents de J. Palacios, representada per Álvaro Palacios i el vi Villa de Corullón 2013, va participar al costat de les grans bodegues de prestigi internacional com Vega Sicília, López Heredia, Torres, i de França i Itàlia com Lafite Rothschild, Margaux, Petrus, Antinori. Descendents de J. Palacios va rebre el reconeixement amb una la placa per "produir un dels millors vins del món".

                                            detall de l'herba bona al peu de la vinya


Amb una gran il·lusió ens va explicar que per fi després de molts permisos i llicències havien començat els treballs d'excavació de la nova Bodega de Descendientes J.Palacios, molt aprop del mirador, i de les seves vinyes Moncerbal i Las Lamas. Una bodega integrada en el paisatge obra de l'arquitecte Rafael Moneo, un home senzill, així el definia i amic personal del seu oncle. Han treballat amb ell per dissenyar com volien fer la bodega i com organitzar-la pels coneixements com bodeguers. Una gran part soterrada per acollir els vins, diverses dependències, estances i acabats nobles: obra vista, formigó una coberta vegetal i de pissarra. L'arquitecte està molt implicat en el projecte. Serà una gran obra i pretén ser tot referent.

Els dies que restaven varen visitar algunes poblacions de El Bierzo, la Reserva de la biosfera de Los Ancares i Ponferrada.
Un dia esplèndid, un paisatge ple de vinyes, arbres fruiters i els peregrins que han començat ruta, després de travessar el pont del riu Cua arribem Cacabelos. Aquesta població esta dins del Camí de Santiago té el carrer dels Peregrins a cada pas en trobes, moltes bodegues, la Cooperativa de Vins del Bierzo, botigues amb productes locals, algunes fleques i pastisseries on pots trobar pa de veritat. A Cacabelos es celebra la Fira del Vi i la Verema i és la seu de la D.O Bierzo. Passejar pels carrers i admirar-la. 
Seguint la carretera arribem a Canedo, allà està Prada a Tope a qui havien descobert, fa uns anys, els seus productes i el vi en uns grans magatzems d'Andorra. Prada ha restaurat el Palacio de Canedo de 1730 de la família Osorio y Pimentel. Allà Prada ha instal·lat la seu de l'empresa, la bodega i l'obrador on preparen les melmelades i confitures de tota mena de fruites, cireres en aiguardent, les castanyes en almívar, pebrots cuinats en conserva i altres verdures i hortalisses, les llegums de la comarca i la pastisseria tradicional. Quan varem arribar estava posant les conserves en les prestatgeries... El respecte a la natura i al medi ambient, l'agricultura ecològica. Probablement va ser Prada qui va apostar fa molts anys pels productes i els vins de El Bierzo. A banda en el Palacio hi ha hotel, restaurant i botiga.

Diu sempre Prada: “ que no va inventar res, però sí que va posar en valor allò que la seva mare i tantes dones feien i transformaven: cireres en aiguardent, pebrots rostits, peres amb vi, castanyes, melmelada ... Tota una economia de subsistència, que tancava i tanca un saber fer extraordinari, un aprofitament del que ens dóna la terra i per suposat un gaudi que tanca tot el sabor i tota la veritat ...”

D'allà i aprofitant tots els moments varem anar a Los Ancares, la reserva de la Biosfera, muntanyes i natura. Un dinar casolà a Balauta excel·lent. En aquest poble encara es conserven algunes del antigues Pallozas

Després de dinar sense cap destí concret i amb l'anim de descobrir la comarca varen continuar en ruta. Al capvespre Villafranca, la plaça Mayor, silencis era tant el que havien vist en aquest tres dies.
L'últim dia a el Bierzo ens varen acostar fins a Ponferrada, la capital de la comarca del Bierzo i eix del Camí de Santiago. Té un centre històric al voltant del castell templari i tota una zona de vianants on es poden prendre els vins i tapes de la zona. Aquí està Bodegues Estefanía on elaboren TilenusPagos de Posada 100% mencía i Tilenos Pieros amb forces reconeixements i distincions. “El trabajo duro se hace en el viñedo. En la bodega todo es cuestión de pasión y tiempo.”
Dinar a Casa Noval situada al carrer Aceiterias, al centre històric de Ponferrada, en un edifici restaurat i acollidor. Té espais amplis i un patí interior amb un jardí i un porxo al seu voltant. Té una carta que van actualitzant segons el mercat i una bodega per dinars informals. També ofereixen possibilitats de tast de vins DO Bierzo. Productes locals i de proximitat. Compran a la Lonja de La Coruña el peix i les carns.
La carta de vins presenta vins del Bierzo, Ribera i Rioja que va canviant cada dos mesos.
Varem triar el menú slow:
Entrants:
Albergínia a la planxa amb pebrot del Bierzo i formatge Veigadarte
Amanida amb tomàquet del país, guatlla en escabetx
Plat principal:
Tournedó-Filet de garrí
Bonítol amb pisto
Per acompanyar el dinar varen triar Pétalos del Bierzo. Un vi excepcional.
Postres: Formatge de llet d'ovella Campo Oro. De Terres de León. Excel·lent. Un formatge que ha rebut diversos premis internacionals

Cafè Delta
I com es costum i tradició en aquesta comarca i Galícia acompanyat de l'Orujo.
Visita a la ciutat i tornem a Villafranca.
Final del viatge
Bon Any i Les millors veremes*


El Bierzo

Las estrellas de Compostela

A media tarde llegamos a Villafranca del Bierzo. Miraba cada rincón de aquella pequeña ciudad intentando reconocer los lugares y recordando cuando habíamos estado, hace unos 10 años, haciendo una parte del Camino de Santiago.

Villafranca del Bierzo "La Puerta del Camino", la más gallega de las ciudades castellanas, al oeste de la Comarca natural del Bierzo, entre dos ríos el Burbia y el Valcarce y estrella en el Camino de Santiago.

Su origen podria situarse hacia el 1070 cuando comenzó a transitarse por peregrinos y la orden de monjes franceses de Clunny fundaron el monasterio de Santa María. Depositaria de la cultura, la arquitectura, siendo testigo de su historia los edificios civiles y religiosos que se encuentran a cada paso.

El Castro Ventosa a las afueras, con viñas olvidadas y grandes vistas, el Castillo, iglesias, palacios, conventos, la Iglesia románica de Santiago y la Puerta del Perdón. Esta puerta se abre sólo los años Santos cuando algún peregrino no puede continuar por accidente o enfermedad de manera que pueda obtener las mismas indulgencias como si hubiera llegado a Compostela. De una gran belleza, muy bien conservada. La portada y los capiteles con algunas representaciones de uvas, testimonio de la producción de vino por los monjes en la Edad Media mucho antes de que la filoxera destruyera las viñas; es fácil imaginar un pasado de esplendor comercial, agrícola, de artesanos a través de su historia.

La Plaza Mayor y la Calle del Agua, por la parte de abajo con las casas barrocas, renacentistas son los lugares de encuentro de la gente de la ciudad, los turistas, los peregrinos descansan, preparan las últimas etapas del Camino, se rehacen alrededor los bares, las tascas y los mesones planificando las etapas siguiente.

Un gran entorno natural, vegetación y fauna: Los Ancares,  reserva de la Biosfera des del 2006. Los avellanos, los robledales, los castaños, el acebo, los caballos que cruzan tranquilos la carretera, las vacas, los jabalíes, zorros, corzos, perdices, halcones. El pastoreo y la agricultura aún preservadas en estos valles de silencio. Prados y cimas con flores malva a 1.600 m de altitud. El tiempo parece detenido en este entorno con los poblados intactos y las ancestrales construcciones de pallozas. Dedicamos un día a visitarlo y en Balouta, último municipio de León encontramos un mesón con comida casera con verduras de la huerta para disfrutar.  

Las Médulas, las minas de oro al aire libre de la época romana, con sus paisajes, lagos, montañas y paratges, no nos dió teimpo

En El Bierzo hay una gastronomía propia y diferenciada: El Botillo, un embutido de los que todos los bercianos están orgullosos con IGP. Se prepara con la carne de cerdo adobada con sal, pimentón, ajo y hierbas aromáticas, ahumado y curado antiguament en las cocinas. Se acompaña con cachelos, berzas, chorizo y alubias. Un plato contundente. Se puede encontrar en todas las charcuterías y carnicerías del Bierzo; las empanadas, las manzanas reinetas, y algunas variedades autóctonas pequeñas que vi en algunas huertas y en un mercado ambulante, las peras conference, las castañas, las cerezas y las hortalizas más que excelentes como las berzas son algunos de los productos de esta comarca.

En este territorio se percibe que allí pasan muchas cosas, hay una gran inquietud por la naturaleza, el medio ambiente, para la preservación de la tierra y los productos, gente joven que ha dinamizado el territorio desde el punto de vista medioambiental, cultural, artístico y desde hace un tiempo jóvenes viticultores con una gran sensibilidad han apostado por la creación de vinos excelentes. Todo esto ocurrió hacia el año 1.999 cuando estos enólogos después de estudiar volvieron a su comarca: Castro Ventosa, Pieros, Cacavelos...

Aquí, en este entorno que ya era conocido, llegó hace unos años Álvaro Palacios y su sobrino Ricardo P. Palacios buscando nuevas viñas y decidieron quedarse porque encontraron los elementos imprescindibles para poder elaborar buenos vinos, con sensibilidad, cuidando la tierra, aplicando la biodinámica, mejorando las viñas respetando el territorio y, en consecuencia un vino mejor. Después de los éxitos conseguidos en el Priorat, con gran esfuerzo durante todos estos años, había llegado el momento de retomar otro sueño y eso pasó en El Bierzo.

Ricardo P. Palacios és viticultor y bodeguero está en Corullón desde el año 1999, cursó estudios de viticultura y enología en Burdeos y trabajó en diferentes viñedos de España, Francia, Chile y Estados Unidos; incluyendo los de su tierra de origen, Alfaro, en La Rioja y quien día día está al frente de las bodegas y los viñedos. Pertenece a la sexta generación de bodegueros.

Además el proyecto de la familia va más allá de la elaboración de vinos. Ricardo está al frente de una granja escuela http://www.granjacando.com/ donde traslada su filosofía en la defensa de las tradiciones, el mundo local y la implicación con la naturaleza.

El almacén de la Bodega Descendientes de J. Palacios, nombre en homenaje al padre y al abuelo, está situado en Villafranca, pasa desapercibida por la sobriedad. La entrada con las barricas a ambos lados, con inscripciones y anotaciones en yeso, a la derecha un garage donde algún trabajador con la carretilla coloca las barricas en su lugar, al fondo a la derecha un pequeño laboratorio, y por detrás la oficina con vistas a las ladera de El Bierzo, un nogal da sombra en el patio. La bodega "Es bonita y acogedora"

Fuimos a visitar los viñedos y las fincas de Corullón, situadas a pocos kilómetros, al sur de Villafranca, el camino es empinado y de carro sólo se puede ir con un todoterreno. A mitad camino, el coche se detiene ante unos castaños centenarios que se dejan admirar. Intento retener todo lo que veo y escucho, los proyectos, las vivencias de este entorno mágico de estas personas tan especiales y grandes.

El mirador de Corullón, como si fuera un anfiteatro nos ofrece las mejores vistas. Ricardo explica con un gran respeto, las características singulares de esta comarca que lo cautivó. El territorio está fragmentado en cientos de parcelas y de propiedades, las tierras abandonadas y cómo se han recuperado, el esfuerzo, las dificultades iniciales y la esperanza en cada uno de los proyectos.

Estas tierras rojas, donde la uva Mencía es protagonista da unos vinos con alma y personalidad, la uva se beneficia del cuidado del hombre, de la influencia de los dos climas, el atlántico y el mediterráneo, de una orografía en forma de olla, los diferentes niveles de altura, la composición del suelo de pizarra y mucho más arcilloso que el Priorat, la inclinación del sol y cómo llegan sus rallos en cada estación del año en los diferentes parajes. Álvaro Palacios en el empeño en cercirorase en cada eleción hizo venir desde Francia a un geólogo para que hiciera un estudio de las fincas que iba comprando. Así, la finca más importante, La Faraona es muy rica en minerales, tiene basalto, titanio, en una evolución volcánica constante y en progreso. La humedad en el Bierzo la da la lluvia a diferencia del Priorat donde es el mar quien la otorga, el hinojo, la mano del hombre, el cultivo de las viñas con las mulas, el momento justo de la vendimia para dar al vino lo que pide hace de que estos vinos hayan conseguido año tras año un posicionamiento y reconocimiento mundial.

Las variedades de uva de la DO Bierzoson: Mencía, la reina en los negros, la uva más característica de esta comarca representa un 74,5% de la producción. Vinos tintos, que dan unos vinos amables, con recuerdos de frutos rojos, de incienso. No hay acidez hay frescura, y como dice Ricardo se veven muy bien porque la mencía es golosa.
También existe la garnacha tintorera, y sin olvidar los vinos blancos el Godello, Doña blanca y Palomino.

Los viñedos en propiedad están situadas en una altitud entre 500 y 850 ml
Los vinos que elaboran se inspiran, a mi modeo de ver, en los criterios de la estructura del territorio de la Borgoña, de modo que el “terroir” es muy importante para identificar de dónde vienen cada uno de los vinos.
La Faraona situada a 850 ml es el mejor vino de la bodega, un vino singular, elaborado con las uvas de una sola finca, con muchos minerales, sería el símil de los vinos de pago en la que existe una estrecha relación entre la bodega, la finca y los uva.
Moncerbal, el vino del lado más rocoso de Corullón y Lamas, un vino con mucho cuerpo, Álvaro Palacios los designa como Grand Cru, identificando las fincas de donde provienen, son vinos de viñas muy viejas están a una altura entre 600 y 700 ml .
Pétalos del Bierzo es un vino genérico de la región que se elabora con viñedos propios y otras uvas compradas.
Corullón lleva el nombre del pueblo sería el vino de la villa y refleja el vino de todo un pueblo.
Vinos elegantes amables, deliciosos. Las etiquetas de Pétalos del Bierzo y Corullón están diseñadas para Xano Armenter. El etiquetado de todos sus vinos es bello y claro.

Los vinos de Descendientes J.Palacios se venden en 55 países y no han dejado de recibir reconocimientos internacionales. En el mes de noviembre, The Wine Spectator celebró el 35 aniversario del 'New York Wine Experience', el evento anual más importante en el mundo del vino. Este año, y por primera vez, una bodega de El Bierzo, Descendientes de J. Palacios, representada por Álvaro Palacios y el vino Villa de Corullón 2013, participó junto las grandes bodegas de prestigio como Vega Sicilia, López Heredia, Torres y de Francia e Italia como Lafite Rothschild, Margaux, Petrus, Antinori. Descendientes de J. Palacios recibió el reconocimiento con una placa por "producir uno de los mejores vinos del mundo".

Con gran ilusión nos explicó que, por fin, después de muchos permisos y licencias habían comenzado los trabajos de excavación de la nueva Bodega de Descendientes J.Palacios, muy cerca del mirador, y de sus viñedos Moncerbal y Las Lamas. Una bodega integrada en el paisaje obra del arquitecto Rafael Moneo, un hombre sencillo, así lo definía y amigo personal de su tío. Han trabajado con él para diseñar como querían que fuera la bodega y como organizarla pues los conocimientos como bodegueros ayudan a definir mejor el proyecto. Una gran parte de la Bodega estará enterrada para acoger los vinos, habrá varias dependencias, estancias y acabados nobles: Obra vista, hormigón una cubierta vegetal y pizarra. El arquitecto está muy implicado en este bonito proyecto. Será una gran obra y pretende ser referente todo un referente.

Los días que quedaban visitamos algunas poblaciones de El Bierzo, la Reserva de la biosfera de Los Ancares y Ponferrada.
Siguiendo la carretera, con un día espléndido, un paisaje lleno de viñedos, árboles frutales y los peregrinos que seguian la ruta, después de atravesar el puente del río Cua llegamos Cacabelos. Esta población está dentro del Camino de Santiago en la calle de los Peregrinos a cada paso los encuentras, muchas bodegas o la Cooperativa de Vinos del Bierzo, tiendas con productos locales, algunas panaderías y pastelerías donde puedes encontrar pan de verdad. En Cacabelos se celebra la Feria del Vino y la Vendimia y es la sede de la DO Bierzo. Pasear por las calles y admirarla. h

Siguiendo la carretera llegamos a Canedo, allí está Prada a Tope a quien habíamos descubierto, hace unos años, sus productos y su vino en unos grandes almacenes de Andorra. Prada ha restaurado el Palacio de Canedo de 1730 de la familia Osorio y Pimentel. Allí ha instalado la sede de la empresa, la bodega y el obrador donde preparan las mermeladas y confituras de todo tipo de frutas, cerezas en aguardiente, las castañas en almíbar, pimientos asados en conserva y otras verduras y hortalizas, las legumbres de la comarca y la pastelería tradicional. Cuando llegamos estaba colocando las conservas en las estanterías ... El respeto a la naturaleza y al medio ambiente hizo que apostará por la agricultura ecológica. Probablemente fue Prada quien inició este camino hace muchos años con los productos y los vinos de El Bierzo. Además en el Palacio hay hotel, restaurante y la tienda donde comprar de todo y más.

Dice siempre Prada: "que no inventó nada, pero sí puso en valor lo que su madre y tantas mujeres hacían y transformaban: cerezas en aguardiente, pimientos asados, peras en vino, castañas, mermelada ... Toda una economía de subsistencia, que cerraba y cierra un saber hacer extraordinario, un aprovechamiento de lo que nos da la tierra y por supuesto un disfrute que encierra todo el sabor y toda la verdad ... "

De allí y aprovechando todos los momentos fuimos a Los Ancares, la reserva de la Biosfera, montañas y naturaleza. Una comida casera a Balauta excelente. En este pueblo todavía se conservan algunas de antiguas Pallozas. Después de comer sin ningún destino concreto y con el ánimo de descubrir la comarca continuamos en ruta. Al atardecer Villafranca, la Plaza Mayor, silencios, era tanto lo que habíamos visto en estos tres días.

El último día en el Bierzo nos acercaron hasta Ponferrada, la capital de la comarca del Bierzo y eje del Camino de Santiago. Tiene un centro histórico alrededor del castillo templario y toda una zona peatonal donde se pueden tomar los vinos y tapas de la zona. Aquí está Bodegas Estefanía donde elaboran Tilenus Pagos de Posada 100% mencía y Tilenos Pieros con muchos reconocimientos y distinciones. "El trabajo duro se hace en el viñedo. En la bodega todo es cuestion de pasión y tiempo."

Comida en Casa Noval situada en la calle Aceiterias en el centro histórico de Ponferrada en un edificio restaurado y acogedor. Tiene espacios amplios y un patio interior con un jardín y un porche a su alrededor. Tiene una carta que van actualizando según el mercado y una bodega para comidas informales. También ofrecen posibilidades de cata de vinos DO Bierzo.
La carta de vinos incluye DO Bierzo, Ribera y Rioja que van cambiando cada dos meses.
Escogimos el menú Slow:
Entrantes:
Berenjena a la plancha con pimiento del Bierzo y queso Vegadarte
Ensalada con tomate del país, codorniz en escabeche

Plato principal:
Tournedó-Filete de lechón
Bonito con pisto

Para acompañar la comida elegimos Pétalos del Bierzo. Un vino excepcional.
Postre: Queso de leche de oveja Campo Oro. De Tierras de León. Excelente. Un queso que ha recibido varios premios internacionales
Cafés Delta
Y como es costumbre y tradición en esta comarca y Galicia acompañado de Orujo.
Visita a la ciudad y regreso a Villafranca.
Final del viaje
Buen Año y Las mejores vendimias.

"Una pastelería en Tokio" / An

$
0
0
“Quiero anko”

Per les festes de Nadal passejant per la ciutat mirava un estel de llum al capdamunt de l'església del Pi.Molt a prop els Maldà on vaig veure que posàvem en versió original: “Una pasteleria en Tokio” basada en la novel·la de Durian Sukegawa, inspirada en un personatge real, un problema social i dirigida per Naomi Kawase. Vaig decidir que aniria l'endemà de Reis. Tenia la sensació que m'agradaria i així va ser.

imatge de El Periódico
Aquesta pel·lícula és un estel de poesia en mig del desert, una veritable meravella. Una obra entranyable i plena de sensibilitat. Passi el que passi, diu la directora, cada primavera els cirerers floriran, amb aquesta metàfora i imatge inicial de les primeres escenes de la pel·lícula com a símbol efímer de la vida, el transcurs de cada una de les estacions: Els núvols canviants, els sorolls del vent i el mínim remor de l'aigua per significar la relació amb les persones en una sola unitat.

“Una pasteleria en Tokio”és la història de tres personatges solitaris que per diverses circumstàncies les seves vides s'acaben creuant. Un cant a l'esperança i a la confiança que els somnis es poden realitzar. La directora ha volgut transmetre com de vegades, moltes vegades la societat s'entesta en excloure i marginar algunes persones, les estigmatitza i les condemna a l'ostracisme.

L'escenari és un barri de la ciutat de Tokio allà i en una petita caseta, sota un cel de cirerers florits comença el relat. Sentaro obra la seva petita botiga-pastisseria cada dia a les 11 del matí. Elabora, serveix i ven els dorayakis, petits pastissets farcits de confitura de llegums i tradicionals del Japó. Un dia s'acosta una dona gran per demanar-li feina, ell la tracta amb respecte però veu que no la pot contractar perquè es gran, ella l'insisteix i li deixa un potet de la seva confitura “an” per farcir els dorakis perquè la pugui tastar i convénce'l de que ella té la recepta per elaborar la millor confitura. Ella l'ensenyarà a elaborar la seva recepta amb paciència i segons la tradició.
Un preciós i únic regal resultat de buscar la perfecció i de poder-la compartir. Els tres personatges Tokue (Kirin Kiki), Sentaro (Masatoshi Nagasei Wakane (Kyara Uchida) es troben en el temps dels cirerers florits i a mesura que avança el relat el cirerers canviaran i ells compartiran les il·lusions, tristeses i confidències. Una nova oportunitat per l'esperança en un futur millor després d'haver-se conegut. La pel·líicula es un reconeixement a la tradició, el respecte a la gent gran, la natura, la humilitat, la senzillesa de les coses i la certesa de que la vida no la podem controlar.

Una pel·lícula pels que els agrada el cine.

Reconeixements i presència:
Festival de Cine de Valladolid 2015 millor direcció.
Secció oficial del Festival de Cannes, Chicago i Melbourne

Cada any els japonesos es reuneixen per compatir Hanami. Tradició japonesa de contemplar les flors dels cirerers en el màxim esplendor. Un dels moments més estimats del calendari japonès per estar junts i també per reflexionar sobre la bellesa, la vida i la mort.

A Cuina Cinc hi ha una pestanya de Cuina i Cine
Altres post de cine:




















Mongetes del Collsacabra amb botifarra del perol

$
0
0

Un dels plats possiblement més tradicional, clàssic i emblemàtic de la Cuina Catalana són les mongetes o seques amb botifarra. Aquest plat, encara avui, la identifica. Un plat popular en les fondes, hostals, restaurants, masies i trobades. Resolutiu i fàcil de fer. Bé, quan s'han cuit les mongetes que tot vol la seva destresa.
He triat aquest plat en aquest moment del calendari per diverses raons: Una, els mesos de gener i febrer estaven lligats a la matança del porc. Els records de quan era una nena, quan feia fred de veritat i anava molt abrigada. Observava, escoltava i ajudava als grans una mica: Portava els draps o algun estri a la cuina a munt i avall. La iaia ens ensenyava a fer el tall-tallet. Patíem pel porquet i no entenia gaire aquell final quan ja era lliure de la seva cort. Per molt que ho hagis vist.

Sigui com sigui aquest era un dia especial per tota la casa que es posava en funcionament des dels grans fins als petits. De bon matí, i amb el primer cafè arribava el matador, la mocadera (oficis que ja no existeixen) i els oncles disposats ajudar. Les mans resistien el fred en aquella llarga jornada de feina i festa que durava tot un dia i s'allargava a l'endemà per recollir i acabar de col·locar els estris i netejar. Molt abans era un dia important en el calendari del pagès perquè permetia tenir l'aliment necessari per passar l'hivern fins gairebé el següent solstici.
Es preparaven les carns, es rentaven els budells, amb aigua i llimona o vinagre, s'encenia el perol* “a fora”, amb llenya d'alzines i roure, es bullia la carn i les botifarres del perol, d'aquí el seu nom, es coïa el bull blanc i el negre, els paltrucs; s'anaven punxen perquè no rebentessin, es trinxava, es confitava, s'amania, s'adobava amb un preparat de sal i pebre que anàvem a buscar al carrer Princesa de Barcelona; s'embotien les botifarres, les bones i també les llonganisses.
*El perol és una gran olla o caldera de ferro on es bullien (bull o bisbe) aquests embotits.
Al migdia es feia un esmorzar-dinar curt perquè la tarda era llarga s'havia d'anar per feina. Al capvespre, en la mateixa taula on s'havia fet el “tall-tallet”. Es recollia tot, s'estenien unes estovalles, i es preparava un sopar per tots, sempre s'afegia algun veí que passava per allà per preguntar com havia ant el dia. Una plata de mongetes sortint de l'olla, escorregudes i passades per la paella amb trossets de cansalada, escarola d'hivern, alguns talls de llom per qui volgués i la meravella de la botifarra del perol de casa, feta amb bona brasa, lentament, acabada de fer i que bona era. Difícil de trobar una igual. Tot això acompanyat del pa de pagès girat, el porró de vi, l'aigua i, per qui volgués, cafè. Qui oficiava i l'oncle prenien carajillo i fumaven cigarrets o caliquenyos. També es parlava de com havia anat tot. A l'endemà s'acabava d'endreçar i es contava.
Un altre raó és que estem en un punt molt especial del calendari, avui transformat pel canvi climàtic i les costums. S'acosten el dies de Carnaval un període de gran simbolisme de festes i rituals que s'estenia als productes i a la cuina per preparar el cos i l'ànima pel començament de la Quaresma. Que com deia la dita: ”Set setmanes de Quaresma, de bacallà salat. Ara vinguen botifarres i de truites un bon plat”. El dijous serà dijous llarder.

I un altre raó el 2016 és L'any internacional de les llegumsi que millor manera que presentar un varietat local per una celebració internacional.

Per presentar aquest plat he triat les mongetes del Collsacabra acompanyades de la botifarra del perol. 
El Collsacabraés una comarca natural situada al nord d'Osona tocant a la Garrotxa i La Selva. Aquesta comarca s'arriba per la carretera que va de Vic a Olot. Integrada pels pobles de L'Esquirol, el seu nom prové d'una antiga masia que era Fonda i tenia un esquirol i/o també de trenca vagues. Té cases antigues del s. XVII, cases pairals disseminades pel seu gran terme municipal on els camins de carro s'han reconvertit en rutes d'excursió i bicicleta de muntanya. Està integrat per les poblacions de Sant Martí de Sescorts, granges i molt poques cases, Sant Julià de Cabrera i Cantonigròs, un poble d'estiueig, on va néixer el Festival Internacional de Música i unes trobades de poesia en temps de la recuperació de la llengua, la Foradada, la formatgeria el Molí de l'alzina, la cuina de Ca l'Ignasi; Tavertet, on has d'anar-hi expressament, amb només tres carrers: El de Dalt, el de Baix i el del Mig, una església romànica de Sant Cristòfol del s. XI, unes cingleres de vertigen i vistes espectaculars; Can Faves Contades,Can Baumes, l'Hostal del Nogué, El Jufre; Rupit i Pruit, amb un encant especial que sembla sortit d'un conte, en Serrallonga, l'últim bandoler, el pont penjat sobre el riu, el forn de l'Era, l'Hostal L'Estrella, Fonda Marsal, botigues com Cal Ample on hi ha de tot i altres on es poden comprar productes de la zona i d'artesans; Sant Joan de Fàbregues i les cases del XVII, algunes, reconvertides en rurals o de colònies pel turisme.
La gastronomia d'aquests pobles està basada en en el productes locals: mongetes, patates, cebes, alguna hortalissa i fruites resistents, els bolets, la tòfona, els embotits i la cuina del porc, el xai, les herbes aromàtiques, o la ratafia.
La serralada de Cabrera i el Santuari del mateix nom on després d'una excursió pots menjar un bon arrós de muntanya avisant abans. Paisatges d'alzines, fagedes, roures, terres i cingleres. Les fonts i els rius malmesos que s'intenten recuperar, la recessió de l'agricultura i la ramaderia ha experimentat una lleugera recuperació de la mà de persones amb nous projectes dins dels sectors de l'agroturisme i serveis.
En aquest indret es conreant les mongetes blanques del Collsacabra, una varietat relativament recent. Possiblement existien altres que amb els temps es devien perdre. Algú parla dels masos que ja en collien fa temps. El que si és cert és que la llavor és cosina germana de les de Santa Pau, geogràficament són bastant a tocar les dues comarques i possible l'intercanvi i el creuament de llavors era habitual. Els pagesos que en conreen diuen que la llavor de la del Vall d'en Bas, Collsacabra i Santa Pau és la mateixa.
Aquesta varietat de mongetes són molt petites, amb una pell fina, molt bones i gens farinoses. La producció gairebé és pel propi consum o local. Fora d'aquesta comarca no se'n troben. Abans havia més producció i era més fàcil de trobar-ne en algunes botigues de la comarca i en la venda directa. Les venien en bosses de plàstic transparent sense cap marca ni nom, en algunes botigues o forns de la zona, només amb la enganxina del preu. Pel pont de desembre varem anar a comprar-ne acabades de collir a un dels pocs masos a prop de Tavertet que encara en fan. No plou. "Aquest any hem fet molt poques, uns 30 kg." Varem comprar 2 kg de ganxet de planta baixa i 2 kg de Collsacabra per tenir-ne per tot l'any.
Es de la mateixa família que les Michigan d'Amèrica es poden arribar a confondre. Però res és comparable a una mongeta com aquesta. Les seves qualitats, l'adaptació al territori i el clima de la zona fan d'ella una mongeta única. En un dels primers posts del blog vaig escriure sobre les mongetes com la llegum que va venir d'Amèrica i que amb el temps s'ha consolidat con una de les llegums que forma part del patrimoni de la Cuina Catalana.

La botifarra del perol o “esparracada” (així queda quan es fa a la brasa) és una botifarra elaborada amb la carn del perol: cap, galta, ronyons... tot trinxat amanit amb sal i pebre. S'elabora i es ven a les comarques de Girona, Maresme, Osona i La Garrotxa. Combina molt bé amb mongetes, fesolets, altres hortalisses i verdures. S'elaborava a les cases només en el temps de la matança i de manera puntual -quan es fa de manera artesana-. En alguns lloc només tenen dimarts i dissabte.
Preparació: (consultar les indicacions i les generalitats de les mongetes en aquest post)
  • Triar les mongetes que no hagi res o alguna malmesa.
  • Les rentem i les posem en un recipient gran, ample i amb aigua freda 3 vegades el seu volum, unes 8 hores.
  • Tot seguit les esbandim i les posem en una olla gran, ampla amb i aigua freda sense sal.
  • Podem afegir una fulla de llorer, o una branqueta de farigola o uns grans d'all.
  • Fem la cocció a foc lent i continu. Fins que estiguin fetes.
Quantitat per persona: A casa no peso les mongetes posem un grapat per persona. En general es calcula uns 80 gr. o 100 gr, en cru i sec per persona. Cuites serien uns 150 gr. per persona
Variacions: Es pot passar per la paella les mongetes amb una mica de rosta o cansalada o per acompanyar un altre plat com l'escudella barrejada, guarnició o l'empedrat.
Propietats: Les mongetes i totes les llegums són riques en fibra, redueixen l'estrenyiment i el perill de càncer de colon, redueixen el colesterol. Té moltes proteine uns 20 o 30 gr per cada 100 gr.
Recomanacions: L'aigua de bullir les llegums no s'ha de llençar mai porta dissolts moltes vitamines i minerals. Pot servir per preparar un altre plat.
Preparar una mica més i tenim menjar per un altre dia o per portar en el tapper a la feina.
La cocció s'ha de fer en cassoles o olles d'acer inoxidable i fer servir culleres de fusta perquè no transmeti cap sabor metàl·lic.
Acompanyar la cocció amb plantes carminatives per facilitar la digestió com la farigola, sàlvia, o comí.
Compra: Si volem compra-ne per tot l'any el millor moment és a final de tardor.

El plat: Les mongetes del Collsabra amb botifarra del perol
Ingredients per 4 o 5 persones:
  • 800 gr. de mongetes de Collsacabra bullides
  • 1 botifarra del perol
  • Oli d'oliva extra verge
  • Sal i pebre
Es posen en un plat les mongetes sortint de l'olla, acabades de fer, escorregudes i calentes. Amanides amb un raig d'oli, sal i pebre al gust. Acompanyades d'un tros o dos de botifarra feta a la paella o millor a la brasa. Resulta insuperable.
Bon profit!


Pastís de coco i xocolata de la tieta

$
0
0
La idea inicial del blog era recollir algunes receptes familiars perquè no es perdessin i donar a conèixer algunes elaboracions senzilles, bones i casolanes.
Algunes d'aquestes receptes es preparaven sense robots de cuina o petits electrodomèstics. La tieta diu que durant un temps ho preparava a mà. Les clares pujaven a punt de neu, amb l'ajuda d'una batedora manual, tombava el plat i quedaven perfectament fixades. Poder el temps tenia una altre tempo i els dies eren més llargs, ara, la immediatesa ha millorat la manera de comunicar-nos i ha facilitat la vida.

Aquesta és una de les receptes de pastissos que preparava pels aniversaris o el dia de la mona. He repassat amb ella la recepta i vaig preguntar-li d'on havia sortir, ella diu que la fa des de fa molts anys i no ho recorda, puc imaginar-ne que ben bé podria ser alguna provatura fen pastissos. Molts errors a la cuina han estat feliços descobriments.
És molt llaminera i té deliri per la xocolata. Així, quan li vaig dir que l'escriuria em va dir pots posar que m'agrada la cuina però m'agrada molt més la rebosteria. :)

Un dels ingredients d'aquest pastís-bescuit és el coco.

El coco “Cocos nucifera”és possiblement una de les fruites, com la pinya més grans que coneixem.
                                                         imatge Viquipèdia
El nom té origen portuguès i significa “mono”. Aquesta fruita es originaria sembla de Melanèsia i estesa en altres països tropicals humits: Índia, Indonèsia, Filipines, Mèxic, Sri Lanka, Tailàndia, Brasil, Àfrica tropical i altres països. Té una escorça de color verd i un altre interior fibrosa de color marró amb 3 ulls en un dels extrems, per on surt l'aigua de coco molt refrescant i bona. La seva escorça és molt dura i s'ha de trencar amb un martell o destral. El seu interior quan està madur és de color blanc molt saborós.

Qui no ha vist en algunes fires talls de coco hidratats en aigua que es venen com llaminadura?

Aquesta fruita saborosa s'utilitza en la cuina, cocteleria, rebosteria, cosmètica, i amb l'escorça es pot fer un teixit per decoració o altres usos.
Cuina i cocteleria: El coco és un ingredient molt freqüent en la cuina dels països tropicals com Tailàndia, Índia, Filipines o Sudamèrica on s'utilitza en la preparació de plats amb peix, pollastre o porc, verdures, amanides, sopes, arrosos, fideus, els curris, salses, pastissos o smoothies.
En la cuina d'occident i més propera el coco s'ha utilitzat més en la pastisseria i la rebosteria: Gelats, pastissos, flams, torrons, batuts, fondues de xocolata, galetes, bombons, boletes o panellets de coco. En la cocteleria: El coco loco o la pinya colada.

Presentació: En trossets, ratllat, escames, farina, la llet de coco, l'aigua de coco, o l'oli extra verge de coco.

En les herboristes, botigues eco, i les seccions de cuina asiàtica avui és fàcil trobar-ne. La cuina vegetariana, la vegana i algunes intoleràncies al gluten i la lactosa l'han convertit en un bon producte substitutiu d'altres productes junt amb la incorporació de persones i la cuina vingudes d'altres països.

Algunes empreses contribueixen al conreu d'aquest producte en els països d'origen i ho fan de manera, justa, equitativa i sostenible i a l'hora han millorat les condicions dels pagesos que se'n dediquen al cultiu del coco i també una millora de la vida pels nens en els països productors.

Propietats: El coco és molt ric en fibra, té gran valor energètic, vitamines del grup B, E i minerals com el potassi, ferro, magnesi, fòsfor, coure i zinc.

Compra: S'ha de moure i sentir el soroll de l'aigua a l'interior sinó se sent és que està sec. Pot portar la data d'envàs i de consum.

Xefs com Santi Santamaria preparava els clàssics bunyols de xocolata amb sorbet de coco; Dani García un coquito nitro inspirat en una elaboració d'Albert Adrià; en el llibre de The Fragile Feast Routes To Ferran Adrià d'Hannah Collins, hi ha una elaboració destacada amb el coco de pasqua per elBulli; Mey Hofman una tatin de poma i coco, o Isaac Balaguer unes postres de coco, llimona i pinya o la serie Natura d'Albert Adrià per Torrons Vicens per anomenar alguns.

Bé, aquesta és la recepta familiar del pastís de coco i xoco, una excel·lent combinació.

Els ingredients:
  • 3 o 4 ous segons la mida de gallines felices
  • Una lliure de farina de blat
  • 1 sobre de Royal
  • 200 gr. de mantega de bona qualitat -temperatura ambient-
  • 200 gr. de sucre
  • 200 gr. de coco ratllat
  • 1 tassa d'esmorzar de llet
  • 100 gr. de xocolata negre per rebosteria de conreu sostenible -he utilitzat Nestle-
A més a més:
  • La mantega necessària per dissoldre el xocolata.
  • La mantega i la farina que calgui pel motllo.
Preparació:
  • Preescalfar el forn a 180ºC
  • Preparar un motllo (20 cm de diàmetre aprox.) amb mantega i farina.
  • Separar les clares dels rovells
  • Muntar les clares a punt de neu. Reservar
  • Batre la mantega i el sucre.
  • Incorporar els rovells, la llet, el coco ratllat, la farina tamisada i el Royal. Mesclar.
  • Finalment incorporar les clares muntades suau i envolvent.
  • Abocar la mescla en el motllo
Cocció, presentació i resultat:
Aproximadament 1 hora a 180º C. Controlar la cocció i provar si està cuit amb una agulla.
Deixar refredar. Col·locar en una reixa perquè es refredi
Desfer al Bany Maria la xocolata de cobertura amb la mantega.
Cobrir amb la xocolata i amb l'ajuda d'una espàtula el bescuit per la part de dalt i els laterals.
Decorar, quan està fred, amb una mica de coco ratllat pel damunt.
Acompanyar amb te, cafè o cava. Si en sobra, no hi ha problema, el guardem amb paper de plata i es conserva al menys una setmana.

Bon profit!
Gràcies per ser-hi des de el primer dia!

Sopa torrada amb pilotilles -mandonguilles -

$
0
0
“Qui menja sopes se les pensa totes”

Som a l'hivern, un hivern ben estrany, sense gaire fred, almenys a Barcelona. Únicament el cap de setmana passat anunciaven que baixarien les temperatures. Avui, a Moià, uns quants flocs de neu ens han fet somriure i sentir aquest hivern tan esperat. Un home gran, s'ha aturat al carrer, per tenir la certesa de que per fi nevava i deia: “no m'ho puc creure està nevant...pensava que eren les plomes dels ocells.”!!
Les sopes són el menjar que ve més de gust quan fa fred i com no renuncio a escriure un post de sopes, he preparat una recepta que està gairebé en perill d'extinció, per sort, encara hi ha qui l'elabora, la mare també: La sopa torrada amb mandonguillesés l'essència millorada de totes les sopes i de la que pren el nom.

La paraula sopa com recull Joan Coromines en el diccionari és d'origen germànic. SÜPPA“pedazo de pan empapado en líquido.” És aquest, en efecte, el sentit etimològic i d'on ve la paraula. Un plat semilíquid on s'han posat trossos de pa i altres ingredients. I el verb i l'acció de sopar“empapar o xopar” en català vindria de xopar el pa amb líquid. Els avis, per esmorzar, de vegades, afegien trossos de pa a la llet i deien: “fem sopes” :). Els crostons, (trossets de pa fregit fet a casa o comprat) també acompanyen les cremes, sopes, gaspatxos i algunes amanides.
En català ha quedat en l'acció de “sopar” la manera de designar l'últim àpat del dia. És molt més que probable que el sopar consistís en un sol plat que es podia millorar segons els ingredients que pogués haver a les cases o els productes que en temps de més o menys recursos havia. Aprofitar l'aigua de bullir les verdures, els llegums, afegir un raig d'oli, o una herba aromàticacom la menta o la farigola arrodonia aquell plat. Aigua, líquid, brou, cremes o sopes amb més menys substància fan bones les cases, fan cases amb vida, i conviden a quedar-se. De la mateix manera que els alemanys els agrada incorporar a les sopes diversos ingredients per fer d'elles un plat únic i pràctic reivindico les sopes com un menjar extraordinari

Les sopes de pa ja es recullen en el Llibre de Sent Sovíperò més enllà de l'origen, les sopes són un aliment que sempre ve gust, són digestives, reconforten, restauren i revifen. No hi a res millor quan estàs cansat o bens d'un llarg viatge que un plat calent de sopa. De les sopes ja he escrit alguns posts tan de les sopes calentes, senzilles i bones com de les sopes fredes dels estius que venen tan de gust. Lleugeres, fresques i delicioses: Els gaspatxos, salmorejos, o les sopes de fruites i hortalisses com la sopa de síndria i tomàquet o la crema de poma àcida i api-rave.

La sopa torrada amb pilotilles* -mandonguilles- la vaig anomenar en el primer post que vaig escriure sobre les sopes. La sopa d'all va ser la recepta senzilla en homenatge a Santi Santamaria. Segurament l'agradaria aquesta sopa de les comarques d'Osona i el Ripollès com també l'agradava Vic, i la Plaça Major, convertida en un gran mercat a l'aire lliure, els dimarts i els dissabte, la sorra al mig, com si fos una plaça renaixentista italiana al mig de Catalunya. Les boires, els excel·lents productes de la Plana i aquelles tres “F's” (frares, fred i fanatisme) que advertien d'un caràcter i d'una manera de ser, avui segurament molt diluït. :)
          La Plaça Major de Vic seleccionada per TripAdvisor com una de les 20 places amb més encant de la península.

Amb aquesta sopa s'encetava el dinar de les Festes Majors i Nadal, en alguns pobles de la Comarca d'Osona. La seva elaboració començava, el dia abans, quan es preparaven centenars de petitespilotilles, nom que es coneix en aquesta comarca a les mandonguilles. Es fan amb els mateixos ingredients que la pilota* de l'escudella, segurament d'aquí el seu nom i de la mida d'una bala o oliva. Havíem anat al forn a comprar "la sopa torrada” nom de les llesques finíssimes i torrades que venen als forns artesans i pastisseries d'Osona: Santa Eulàlia, Centelles, Vic, Gurb, Manlleu, l'Esquirol, Seva o Rupit, per anomenar alguns i també a Moià, encara que no pertany aquesta comarca però està a tocar, per això, és possible que hagi altres llocs repartits pel territori que també en facin. Cada vegada és més difícil d'aconseguir. A Ripoll també havien fet. Les llesques torrades es poden fer també a casa amb més o menys encert. 
Un gran sac d'envasar la farina al costat el taulell deixava a la vista la sopa torrada, perquè ningú s'oblides, ara, unes bosses de plàstic sense cap marca contenen una quantitat per un o dos àpats. 

La sopa torrada s'elabora amb el pa que no s'ha vengut, un senyal del caràcter d'aprofitament dels aliments, es deixa assecar 3 o 4 dies més i després és llesca i es torra. Aquest verb, "llescar", és una de les paraules de la llengua catalana en perill d'extinció. Dos propòsits amb aquest post reivindicar una gran sopa i una paraula en desús.

Les llesques de pa es tallen finíssimes, es posen en llaunes o plates es fornejant de manera homogènia i ja tenim un dels ingredients per preparar aquesta sopa.

El pa com ingredient de les sopes s'utilitzava en moltes masies. El pa s'elaborava cada quinze dies. Era molt valorat, es guardava en calaixeres, es tallava amb un ganivet especial “la ganiveta”, cap altre, i abans d'encetar-lo se li feia una creu a la part de darrera. El pa beneïa les cases, era símbol d'aliment i mai es llençava. Així una de les sopes més elementals i senzilles era la sopa escalada que no és res més que brou i pa sec.
Resulta molt pràctic tenir el costum de fer caldo un cop per setmana, i també aprofitar l'aigua de bullir les verdures o els llegum i conservar-lo congelat. Un bon recurs per preparar, en un instant, un plat calent.

Per fer la sopa torrada amb pilotilles s'ha de fer un brou de verdures i carns de la manera habitual. El podem fer amb els ingredients que tinguem o que ens inspirin. 

Ingredients per unes 4 persones
Preparació i cocció:
  • 1 litre i mig de brou de verdures i carns aproximadament. Proposta de brou: Una branca d'api, nap, xirivia, pastanagues, porro, un tros de carbassa, ceba, una patata, una fulla decol, un os de vedella, un tros de gallina o pollastre.
  • La Sopa Torrada: Una bossa de les que venen a les fleques artesanes. Es calcula un grapat per persona o al gust.
Per fer les mandonguilles o pilotilles: (A Vic hi ha xarcuteries que les venen fetes)
  • 120 gr. carn de vedella picada
  • 120 gr. carn picada de botifarra de les bones
  • Un ou petit
  • Una branqueta de julivert
  • 1 gra d'all
  • Sal i pebre molta al moment
  • Canyella un polsim
  • Una miqueta de molla de pa
  • La farina necessària per arrebossar
  • L'oli d'oliva extra verge que calgui per fregir-les
Fer el brou de la manera habitual. Netejar les verdures i les carns. Posar els ingredients sempre amb l'aigua freda i en una olla gran. Afegir les verdures en els últims 20 minuts. Les verdures no convé que bullin molta estona. Reservem.
Mentrestant fen les pilotilles: Posem en un plat les dues carns picades, s'hi afegeix l'ou batut, una mica d'all picat, sempre menys que més, tan sols l'aroma, salpebrem, un pensament de canyella en pols, la molla de pa, es pasta bé i amb l'ajuda d'una cullereta de cafè formem les pilotilles de la mida d'una oliva, les enfarinem i les fregim fins que quedin ben rosses. Les posen en un paper de cuina per absorbir l'excés d'oli.


Colem el caldo posem en una altre olla el brou necessari i l'escalfem ben calent.
Afegim el pa torrat, deixem coure una estona, afinem i afegim les pilotilles. Presentar a taula immediatament i ben bullent.

Que vagi de gust!
Comentari: En les fotografies he posat la sopa torrada i les pilotilles de manera que es veiessin bé els ingredients. Després he afegit al plat el brou ben bullint just al moment de presentar a taula.

Aquesta recepta està recollida també en el Corpus Culinari del Patrimoni Català i en el llibre de Jaume Fàbrega Totes les Sopes.


Altres sopes per l'hivern:
Escudella i carn d'olla Extraordinària 











Sopa d'all -Sencilla i bona- en homenatge a un gran cuiner









Sopa de ceba Aquest és el post més visitat del blog 54.699 a data d'avui


Fricandó

$
0
0
És un estofat o guisat de vedella que pren caràcter i identitat pels bolets que l'acompanyen sense ells no hauria fricandó. Considerat un plat urbà, tradicional, de fonda, i casolà de dies de festa de la Cuina Catalana i per sucar-hi pa. El seu nom podria venir del francès o de l'Occità segons ha escrit en Jaume Fàbregai en Josep Pla.
Les fotos del plat que acompanyen el post són del passat Sant Josep. El fricandó és una bona proposta pels dies de festa, alguns diuen de Festa Major.

El nom de fricandeau el trobem també en la Cuina Francesa però amb un significat diferent de com el coneixem a Catalunya. Per la Cuina Francesa es tractaria d'una preparació amb vedella entatxonada amb cansalada, presentada en fred i acompanyada d'hortalisses, també l'he trobat amb aquest nom per designar algun plat de peix o una especialitat de xarcuteria amb carn picada i mandonguilles al forn presentada en la seva gelatina.

Jaume Fàbrega el recull gairebé en tots els seus llibres i el situa en el segle XVIII com un plat que es prepara a Catalunya i Mallorca. En Josep Pla l'inclou dintre dels plats cuinats amb vedella o vedell i traduït dels francès com un plat excel·lent i com en Manuel Vázquez Montalbán el situa en la categoria de platillos, en un temps bastant arrelats al nostre país pel deliri que tenim pels bolets.
Els xefs i cada casa aporten el seu punt de diferenciació hi ha qui afegeix una picada al final per arrodonir-lo, alguns afegeixen api o pastanaga poder s'inspiren en alguns plats de la Cuina italiana? També n'hi ha que l'acompanyen d'alguna herba aromàtica com el llorer.

En Jaume Fàbrega aconsella no afegir tomàquet de la mateixa manera que en el llibre anònim del s. XIX d'Avisos é instruccions per un Cuiner Principiant.

El xef, Dani Lechuga gran coneixedor del món de les carns el prepara afegint tomàquet ratllat i l'acaba amb una picada.

La recepta que he escrit porta dues culleres de salsa de tomàquet fet a casa. Com es pot veure és un plat que admet diversos ingredients segons el llocs, les cases o les mans de qui l'elabora.

És important també triar una bona carn, saber la procedència, criada en llibertat que prengui la llet de la mare, sense llets en pols ni substitutius, que mengi l'herba dels prats, farratges naturals de cereals i lleguminoses que no incloguin tractaments o en qualssevol cas supervisat pel veterinari i begui l'aigua natural si pot ser dels rius o la pluja. El resultats és una carn gustosa tendra de color rosat. Aquí tenim la vedella de raça bruneta que té la IGP vedella dels Pirineus (Pallars, Ribagorça, La Vall d'Aran). És una raça que prové del creuament d'una raça autòctona dels Pirineus i una Alpina. Inicialment es destinava a la feina, producció de llet i de carn. Actualment es destinada a la producció de carn.
"L'abril mullat fa créixer l'herba del ramat"
Per escriure un post es pot intuir tot el que hi ha darrera: La recepta, buscar el producte, cuinar-la, la bibliografia, contrastar, comprovar i també caminar pel camp per aconseguir una imatge. Dilluns de Pasqua, al matí, vaig fer una caminada fins retrobar algunes vaques que tenia vistes i fer alguna foto per acompanyar el post. Les vaques, els vedells i el toro que vigila atent el ramat i a l'hora recordava quan anava cada dia dels estius a les 7 a buscar la llet recent munyida, les galledes d'aigua de la font per donar de beure als animals, i com és la vida d'algunes persones que amb la seva feina han preservat l'ecosistema. Deixo un enllaç de l'explotació Mas Maiensa, de casa de la Teresa a Llagostera, on crien la vedella de la raça de l'Aubrac de forma natural i la manera de com ho fan. La raça de les vedelles de l'Aubrac prové de la zona de l'Occitània (com el nom del plat m'ha semblat una bona coincidència). Aquesta explotació familiar està en Les Gavarres, un serralada que no és alta muntanya i aquesta raça s'adapta molt millor aquestes pastures que la raça Bruna o la Limousine que és molt gran. L'Aubrac també es destina a al producció de carn. 

Pujant a Prats de Cadí i en molts altres llocs dels Pirineus: El Berguedà, La Garrotxa, Osona, Val d'Aran, El Ripollès, Els Pallars, La Cerdanya es poden veure les vaques pasturant en llibertat.

Vaig anar a comprar la carn per fer el fricandó al Mercat, a la botiga de la Paquita, una botiga familiar on t'aconsellen bé i tenen productes de bona qualitat per preparar diferents plats.

Dels bolets i de la passió boletairehe escrit en anteriors posts. Aquesta vegada, el cama-sec o “moixarnó sec”, i rehidratats per acompanyar el fricandóés el que més m'agrada per aquest plat. El sabor, l'olor i el gust em recorda al fricandó de sempre. És possible preparar aquest plat amb altres varietats de bolets quan ve la tardor o els bolets frescos d'ara que ha entrat la primavera.

Cama-secs (envasats erròniament amb el nom moixernons)
Nom científic: Marasmius oreades. Oreades ve del grec i significa nimfa dels prats.
Altres noms: Cama sec, carrereta, moixernó. En castellà: senderuelas, ninfas.
Descripció i habitat: És un bolet petit i té el peu molt prim però resistent, de color marró clar. Es troba al començament de la primavera fins la tardor formant “carreretes” en els prats en forma de ferradura i un darrera l'altre en castellà diuen “corros de brujas”
A la cuina: És excel·lent tan fresc com sec. Amb ous, arròs, pasta o rehidratats estan molts bons i aromatitza molt bé un plat cuinat amb carn. La manera de conservació en sec s'utilitza des de fa molt temps.

La recepta del Fricandó un plat deliciós i exquisit. La manera de preparar el fricandó és enfarinant la carn, fregir “frica” i després estofar-la. L'estofat és una tècnica de cocció dels aliments on s'aprofita el líquid que hi contenen, posats en la cassola en cru, a foc baix, acompanyat d'algunes herbes i hortalisses i oli d'oliva.
Ingredients per 4 persones:
  • 2 talls de vedella finets per persona de la part dels crostó, peixet o mitjana.
  • La farina necessària per arrebossar
  • Una ceba de Figueres
  • 2 tomàquets ratllats o 2 culleres de salsa de tomàquet fet a casa.
  • 1/2 gra d'all
  • Sal i pebre
  • 1 fulla de llorer o un altre herba que agradi
  • Oli d'oliva
  • Aigua mineral o caldo sua vegetal
  • Un grapat moixernons 30 gr.
  • Un vaset de vi blanc

La preparació:
  • Posar els moixernons en un bol amb aigua tèbia per hidratar-los.
  • Tallem la ceba petita.
  • Pelen i tallem l'all.
  • Ratllem els tomàquets sinó tenim salsa de tomàquet preparada.
Fregir i cocció:
  1. En una paella posem l'oli d'oliva  necessari per fregir els talls de carn prèviament salpebrada i enfarinada, no gaire estona banda i banda. Reservem.
  2. En aquest mateix oli posem l'all, després la ceba fins que estigui rossa.
  3. Afegim el tomàquet ratllat. Si tenim la salsa de tomàquet la incorporem. Deixar uns 8 minuts aproximadament.
  4. Posem el sofregit i els talls de carn en una cassola i ho cobrim amb aigua o brou lleuger vegetal. Afegim els moixernons, el vaset de vi blanc i l'aigua de hidratar els moixernons comprovar que no hagi restes de terra. Deixar 5 minuts i tapar i coure lentament fins que la carn estigui tendra.
Aquest plat resulta superior d'un dia per l'altre.
Es pot acompanyar amb un puré de patates i ratllar una mica detòfonaper sobre.
Que vagi de gust!
Maridatge: Vi negre Syrah de L'Empordà
Estris: Una cocotte, espàtules, ganivets, bols, colador, i ratllador. La paella de ferro on he fregit la carn me l'ha fet arribar Lecuine
Altres plats amb bolets:










Les voltes de Sant Sebastià -cuina de l'interior de Catalunya-

$
0
0
Gairebé a l'inici de la nova temporada del programa El Suplement de Catalunya Radio varen demanar als oients quins plats podien preparar amb els bolets. Vaig proposar la recepta del conill amb camagrocs, ratafia i picada. El que no sabia és que la recepta que més agradés tenia un premi que consistia en un àpat per dues persones al Restaurant Les voltes de Sant Sebastià a Moià. Va ser una sorpresa. Finalment el passat mes març i amb quatre flocs de neu varem anar-hi a dinar.
El restaurant està situat a la Catalunya interior, a menys d'una hora de Barcelona, i molt a prop de les comarques del Bages i d'Osona. Moià és la capital de la última comarca constituïda, el Moianès, amb deu municipis on hi ha un dels clústers de productes d'aliments ecològics més importants de Catalunya. Amb una mica de temps es pot fer una excursió per la comarca: els camins, les fonts, salts d'aigua, les poues de glaç, o gaudir dels bons productes de la zona: Els forns de llenya on comprar el pa, les pastes, les coques o la sopa torrada, les formatgeries artesanes com Montbrú amb reconeixements internacionals i que es troba parada en moltes fires del país, la pasta, les fruites, les verdures, les confitures, cansaladeries, botigues de queviures amb bons embotits, productes dietètics, de recol·lecció: les herbes remeiares, els fruits del bosc, i en temporada els bolets i les tòfones, la caça, en especial el senglar. Moià té el diumenge al matí mercat setmanal davant de la plaça de l'església.
Aquí és on està Les voltes de Sant Sebastià i al centre del poble en una casa de pedra de més de 500 anys d'antiguitat, propietat d'en Jaume Castany junt amb el xef Eduard Azuaza tenen aquest restaurant des de l'any 1999 on ofereixen el producte de la terra, de les millors cases i dels productors de la comarca, però com diu l'Edu no renuncien a oferir un altre producte de molts kms lluny com pot ser un salmó salvatge d'Alaska.

L'Eduard es va forma en l'Escola d'Hoteleria de Girona, en el seu currículum hi ha la feina i l'experiència dels clàssics de Barcelona i Madrid: Finisterre, Jockey, Zalacain, Can Majó, i restaurants d'altres països d'Europa i Àsia. Finalment per raons familiars va optar per un estil de vida més tranquil sense renunciar a continuar cuinant que és el que l'agrada, i poder transmetre els coneixements de tots aquests anys de bon ofici amb una cuina ben elaborada.
A Les voltes de Sant Sebastià tenen a la carta i plats com un graten de patates cansalada i foie, el civet cérvol amb ceps, un tronc de lluç amb patates panadera, el bacallàamb samfaina, el salmó d'Alaska, xai tendre de Mas Casanova farcit de formatge Montbrú , canelons, mongetes del ganxet amb morro i orella, (semblant a les de la meva iaia :)), l'ànega estofada amb bolets -en temporada; rebosteria i gelats variats. De fet el Moianès és un dels territoris amb forces varietats de bolets (rovellons, llenegues negre, fredolics, camagrocs) i el restaurant els ofereix tots.

El menjador té una sala amplia i acollidora. Unes taules auxiliars amb diferents tipus de ratafia o els vins de joves productors maridat amb l'oferta cultural de la comarca.
Un menú del migdia assequible, un menú de temporada que van canviant segons el producte de cada estació, quan varem anar l'especial tòfona i un menú de cap de setmana de 29,00 €, amb cinc plats per triar de primer, cinc plats principals i les postres sorprenents.

Aquest és el menú que varen fer:
Aperitius:
Un tast d'oli d'oliva extra verge DO arbequina
Piruleta de foie amb Sauternes i auró
Llesquetes de pa d'oliva del Raiguerde Sant Quirze del Vallès  amb una excel·lent llonganissa com si fos de casa de Cal Vives. D'aquelles de carn magre, sal i pebre i una la curació natural.
Mozarella, pesto, blat de moro liofilitzat i pols d'oliva ratllada.
Després:
Fetge d'ànec a la sal amb tòfona ratllada, chutney de pebrot i tomàquet, maduixes deshidratades i micro mesclum.
Un plat que m'agrada especialment és el Parmentier amb ou ferrat, (aquí era d'oca) i tòfona. Deliciós.
L'espatlla de cabrit rostida, de la Mas Can Casanova a Collsuspina cuita a baixa temperatura amb patates. Una cocció lenta i finalment el toc cruixent s'aconsegueix amb el forn. Molt ben feta.
El pa ecològic del Raiguerun obrador que treballa en la recuperació de la manera de fer el pa com abans, fermentació lenta i natural, utilitza farines antigues com el sègol o blat de proximitat, la massa mare, fan les peces una a una amb diferents varietats per acompanyar cada plat. Un pa pels gurmets i el panarres.
                                          pa del forn al costat de l'església

Per les postres formatge curat d'ovella Montbrú.
Tartaleta de llimona i maduixes pels llaminers

Cafès Sans i Sans una selecció dels millors cafès i un preparat especial pel restaurant. Un bon cafè és un bon final d'un dinar. Aroma, sabor i gust.

El vi que varem prendre per acompanyar el dinar és un vi procedent del Cupatge de vins negres de la partida de Santa Creu, de Sumarroca. DO Penedès. Garnatxa negra de més de 35 anys junt amb sirà, cabernet franc i cabernet sauvignon d’aproximadament 20 anys. Un vi gustós, poder golós per la varietat sirà?. Deixo l'enllaç de la bodega.
La bodega del restaurant té les DO Catalunya, principalment, per proximitat el vins DO Pla de Bages.
Una bona cuina de l'Edu, l'entusiasme d'en Jaume i una excel·lent relació qualitat preu.
La targeta del restaurant té gravat en l'anvers el dibuix de la tòfona, les guarden en una capsa on hi ha tòfones. En Jaume somriu quan em dóna una targeta i diu olora...El flaire, una manera de recordar.
Carrer de Sant Sebastià, 9
Moià 
938 301 440

Dracs, princeses, roses, llibres."Post" Sant Jordi 2016. Sopa de Porros - El Primer Cop de Cor

$
0
0

“El món està ple de llibres preciosos que ningú llegeix” Umberto Eco, va escriure El nom de la rosa.


                               Una rosa que va créixer al jardí de casa...tenia fragància.
Un Sant Jordi que ha recuperat la força de la festa de llibre, les roses, l'amor i la cultura. Hem sortit al carrer de totes totes. Aquest país es va omplir d'actes arreu, còctels i esmorzars literaris, revetlles a les biblioteques, programes de radio al carrer, les vendes de llibres i els més venuts es retroalimentant, presentacions d'editorials, llibreries plenes, la pluja és indiferent “ i el dia aguanta molt bé”. El dilluns es parlava de reivindicar aquest dia com patrimoni immaterial de la humanitat. Difícilment exportable que consolidem any rere any. Rellegirem els clàssics que tan ens ensenyen a entendre i comprendre i ens enamorarem dels llibres que ens sorprenen i dels sentiments que provoquen.
La Casa Batlló junt amb la Fundació Arrels va tenir una iniciativa bellíssima. La nit abans de Sant Jordi va omplir la façana de roses gegants i solidàries per conscienciar de les més de 900 persones que viuen al carrer a la ciutat de Barcelona i aconseguir ser menys. Durant tot el dia de Sant Jordi es venien roses naturals i explicaven la tasca d’Arrels. Els beneficis s’invertiran en que ningú dormi al carrer . No va queda per vendre cap rosa, tot un èxit.
Aquesta foto de la Casa Batlló la vaig fer la nit abans de Sant Jordi.

La Central, Documenta, Laie, Jaimes, la secció dels llibres de El Corte Ingles, o llibreries de barri. Allà on he anat o he viatjat he visitat les llibreries i he trobat exemplars curiosos i sorprenents. He anat també a Casa Usher, el projecte de tres amics llibreters, el Gerard, la Maria i l’Anna, que varen decidir tenir la seva pròpia llibreria recuperant un espai abandonat, una bodega tancada on havia un sòcol que ha esdevingut el símbol de la casa i ara, amb motiu del primer aniversari el dibuix s'ha convertit en la portada d'una llibreta per celebrar-lo. Narrativa, infantil, llibre il·lustrat i còmic, assaig, llibre pràctic, cuina i una atenció al món del vi, i una agenda d’activitats. Vaig comprar dos llibres per regalar als de casa que no eren ni de cuina ni gastronomia.


Els llibres que he triat per aquest Sant Jordi 2016 els he anat recollint durant l'any. Alguns de presentacions, alguns fen kilòmetres, he espremut dies de festa, sortint de la feina a la recerca d'un o altre, alguna nit de vetlla i el dia de Sant Jordi vaig acabar de fer la cerca. Aquí estan per compartir, han quedat molts per fer.

Com l'any passat inicio aquest recull amb el segon llibre de la col·lecció del Restaurant 7 Portes i de l'Editorial Barcino, un gran treball de receptaris històrics.
"L'art d'aparellar el menjar", d'autor anònim, és una obra inèdita procedent d'un còdex que inclou 270 receptes, setanta de les quals tenen el seu origen en el "Llibre de Sent Soví". El llibre exposa el marc històric, cultural i polític. Hi ha tot un calendari que segueix el iter de l'any. Els plats pertanyen a les classes benestants de l'Edat Mitja: salses, peix, caça i menjà de cullera. Ha tingut l'assessorament de la Fundació Alicia, unes infografies ajuden a entendre els procediments i les elaboracions, s'ha actualitzat al català actual per entendre-ho millor. L'autor d'aquesta edició és Joan Santanach.
El llibre de la Teoria i Pràctica del pa amb tomàquet de Leopoldo Pomés amb il·lustracions de Judit Pomés, la seva filla, un savi tractat sobre el pa amb tomàquet; “comerse la vida” amb el pròleg deliciós de David Trueba. L'autor ha revisat amb passió, i utilitzo aquesta paraula perquè així és, millorant i revisant aquella primera edició. El llibre explica la recepta ortodoxa, acompanyat d'unes precioses il·lustracions seguint pas a pas com fer-lo i el que no s'ha de fer mai en preparar-lo. Eleva la recepta a la categoria que li correspon i com l'hem de posar fins com menjar-lo, els accessoris, les maneres i la companyia. Amb 70 receptes. L'anterior edició acompanya el post del pa amb tomàquet que vaig fer, no us el perdeu. Imagino aquest llibre com un regal per traspassar fronteres i portar als amics quan viatgem. Com diu l'autor cada dia m'agrada més el pa amb tomàquet!!



Un llibre que m'ha emocionat: El Recuit de Tano Pisano, per l'autor, el llibre, el pròleg d'Enric Canut, en Pompeu s'equivocava...; Els bellissims dibuixos de l'autor, les precioses fotografies de Maria Geli i Pili Planagumà, i les bones receptes... “en la simplicitat està la poesia” com diu l'autor i la música que acompanya el llibre de la Sílvia Pérez Cruz.
He pensat en acompanyar el vídeo del dia de la presentació d'aquesta joia.
Nota: Fa pocs dies, el 25 d'abril, en el facebook de Cuina Cinc vaig presentar el recuit d'un altre llibre de l'Editorial Sidillà de Jordi Bonet-Coll.

El llibre dels germans Sergio i Javier Torres, Torres en la cuina, en català i castellà. Un llibre que recull la manera d'entendre la cuina dels dos germans, propietaris del restaurant Dos Cielos de Barcelona, amb una estrella Michelin des del 2010. M'agrada molt aquest llibre, el text i les fotografies. La manera de comunicar la seva passió culinària que els hi va transmetre i ensenyar la seva iaia. Després, la seva formació passaria per la cuina dels millors: Josep Lladonosa, Santi Santamaria, Neichel, Subijana, Ducasse, la cuina internacional Xàbia, Brasil i Barcelona on després de formar-se per separat varen decidir unir i sumar. El índex del llibre diu molt de la manera d'interpretar la cuina.
                                         
Formatges, Salvatges, històrics, rebels, majestuosos, petites joies. Els 50 millors de Catalunya de Laia Pont i Natàlia Nicolau de Cossetània Edicions, fotografia de Ferran Castrillo, es va presentar el passat mes de novembre a la Llibreria Jaimes de Barcelona va dirigir l'acte en Joan Murria, una de les persones més coneixedores del món formatger. Les autores son enginyeres tècniques agrícoles i expertes formatgeres, i com diuen el pròleg són unes enamorades del formatge, i aquest forma part de la seva vida professional i social. Coneixen i viatgen pel territori per descobrir-los. En acabar es va degustar el gran formatge Ermesenda de la FormatgeriaMas d'Eroles i una copa de vi coincidint amb l'arribada del Beaujolais.

La cuina del futur de Pere Castells, en català i castellà, l'autor és el Coordinador Unidad UB-Bullipèdia. És Llicenciat en Ciències Químiques. La cuina ha adquirit un prestigi inimaginable fa uns anys i aquest fet marcarà els esdeveniments del futur. El futur implica una població més elevada i tenir a l'abast la tecnologia suficient que permetrà tenir els aliments necessaris per tota la població mundial. Els processos a la cuina, la liofilització, les escumes, les emulsions, la transformació dels productes i la manera de utilitzar-los. Dóna una visió de la cuina molt amplia en la que convergeixen moltes disciplines, la biologia, la química, la nutrició, la salut. Catalunya i Barcelona s'han convertit en referent mundial.


Un llibre que també és química i marida amb els formatgesés El llibre de les melmelades de Georgina Regàs, perquè preparar la geleaés un procés químic, el sucre, l'acidesa i la transformació.
Una de les persones que saben més sobre confitures i melmelades, Georgina Regàs qui va decidir quan es va jubilar, al 2004 inaugurar el Museu de la Confitura a Torrent, Baix Empordà. El llibre descriu i aconsella la manera de preparar les confitures, les melmelades, compotes, chutneys, les èpoques de l'any, les diferències, els estris, la conservació el reciclatge i els utensilis.

Dóna una volta a les verduresde l'Editorial Efados, de Cristina Viader, diplomada en nutrició Humana i Dietètica amb formació en cuina, de la que la seva àvia es declara la fan número 1. Les fotografies de cuina i estilisme de citronella estudio.
El llibre ensenya a menjar de manera saludable i plaent tot menjant verdures i de quina manera preparar-les per fer-les més atractives i gustoses, 20 verdures a traves d'una proposta de 50 receptes, combinacions d'aliments i suggeriments menús setmanals. L'índex em sembla molt útil perquè esta classificat per productes. Amanides arrosos, macarrons, cremes, sopes o pastissos. Una de les receptes que més agrada a l'autora és la pizza de coliflor i mozzarella.


Pel seu caràcter local “La medicina popular” a l'Alt Lluçanès d'Hermínia Ordeig Boladeres. Aquest llibre és el resultat d'un treball de recerca que va fer l'autora en fa més de 30 anys en el curs 1984-85 a la Universitat de Vic sobre les plantes guaridores i els remeis populars. La tradició oral dels pares o avis recollida en un llibre perquè no es perdi. Té un gran valor patrimonial, històric i etnològic.

El llibreEspiritual Xef, l'autor Javier Medvedovsky, fotografies de Becky Lawton d'Edicions Urano. Aliments essencials per l'anima. L'autor és la persona que representa la tendència del moviment raw food. L'alimentació viva es basa en concumir i preparar els aliments com ens els dóna la natura sense sotmetre'ls a grans temperatures per potenciar els nutrients. El resultat és com diu el llibre un festival de colors, proteïnes, vitamines i sensacions que alimenten el cos i l'anima. Sucs, llets vegetals, sopes, amanides mandales, patés fruits i pastissos, tècniques i utensilis.

Per últim dos propostes de duess dones i de les seves particulars vivències culinàries.
La Cuina de Marguerite de Marguerite Duras de SD Edicions es va presentar el 3 de març a la llibreria La Impossible.

Aquest llibre no és pròpiament un receptari, recull d'algunes però si són pensaments de l'autora en la seva cuina. Que no faltava mai a la cuina? Com introduïa un o altre ingredients, quina llista tenia per organitzar-se com qualssevol mestressa de casa. Les fotografies que acompanyen el llibre m'agraden especialment perquè no corresponent a una cuina perfecte sinó a una cuina on es cuinava de veritat, un espai entranyable on també rebia als seus amics. L'escriptora pensava en el que era necessari i com millorar els plats. Un espai reservat a les especies, la seva cultura culinària d'Orient i Occident, la cuina francesa, la cuina de casa.
Cada any acompanyo els SJ amb una recepta. Tots aquests llibres porten receptes delicioses més o menys romàtiques o reconfortants. Quan vaig llegir la pàgina de la sopa de porros vaig pensar en aquesta. Acabem la setmana de SJ i tot coincidint amb el dia de la mare i el dia del treball. Acompanyo la sopa o crema de porros* que em va inspirar i recordar el llibre. Una crema reconfortant, lleugera i saborosa on l'autora no escriu una receptasinó que explica el que no s'ha de fer mai perquè surti bé.
*una foto de porros de l'hort està en la capçalera del blog.


El llibre Audrey En Casa, escrit pel seu fill Lucca Dotti. És un llibre entranyable on es recullen les receptes, anotacions a mà i a maquina, dibuixos, recordatoris i boniques fotografies de l'actriu.
Quins eren els seus plats preferits? com l'agradava muntar la nata per fer un pastís de xocolata per commemora la alliberació d'Holanda?; un peix al forn, la pasta que ocupa la portada del llibre, la influencia dels llocs on va rodar pel·lícules i va fer seves les receptes de la cuina de altres països com Itàlia o Espanya.
El fill va decidir escriure aquest llibre perquè volia que els seus fills tinguessin una altre imatge de la seva àvia de la tan coneguda amb ulleres i vestit negre de Givenchy. L'actriu més elegant exquisida del cinema, el llibre mostra la part més propera i familiar.
Pels nens
El dia de Sant Jordi vaig acostar-me fins al Pla de Salmeron allà la Llibreria Casa Anita organitza cada any una trobada de il·lustradors del llibres infantils.
Vaig comprar el llibre de Filemón i Baucis, una versió il·lustrada d'un dels més bells relats del llibre de la Metamorfosi d'Ovidi, sobre la hospitalitat, l'amor i la transformació.

El cap de setmana anterior a Sant Jordi vaig anar fins a Vic a conèixer la llibreria infantil Petit Tresor. Una llibreria pels nens, la Literatura Infantil i Juvenil i la Il·lustració, entre molts altres petits detalls. Un projecte que va comença al 2009 i ara s'ha fet una realitat fa menys d'una any. La llibreria ha omplert un espai que faltava a la ciutat. La gent està molt contenta de tenir-la, amb l'atenció personalitzada a càrrec de Stel·la i German. Un llibreria amb encant.
Vaig estar una bona estona mirant, remirant i consultant llibres. La decoració de la llibreria és molt bonica, el terra, les parets amb exposicions temporals d'il·lustradors de la comarca. Una llibreria amb sentit i sensibilitat.

Aquest són els llibres que vull recomanar:

Cuina Catalana amb la Quitxalla de Pere Sans, una manera d'inciar als més petits a la cuina de la mà d'un cuiner i gastrònom.

Els estris de cuina, un llibre de roba artesà pels més petits.

L'ocell que no passava els dijous de Dolors García amb il·lustracions de Sílvia Cabestany. El llibre conte la història d'una cuinera que havia treballat en molts llocs però qe no volia treballar en una una escola perquè els nens no menjaven...fins que,
Menjat t'ho tot, un llibre que juga amb les ordres dels grans, la batalla diària, la ironia i els sentit de eles paraules. Text de Mar Benegas i le acolorides il·lustracions de Mariona Cabassa. Takatuka


I per últim el Llibre T'ho explico a la cuina de Ferran Adriài la Factoria Disney. “El llibre descobreix tot el que cal saber sobre gastronomia amb 60 receptes fàcils màgiques i creatives”.


Els nens no podien entrar a la cuina, avui els nens volen entrar a la cuina i a més reivindiquen una l'alimentació sana que els ha ensenyat el professor. La cuina es transformació, tallar és també una actitud com diu Ferran Adrià. Un llibre familiar ple de color i il·lustracions precioses de Disney. Mickey, Spider-Man, Alicia ens acompanyen per tot el recorregut.


La sopa-crema de porros a la meva manera. En el llibre de la Cuina de Marguerite l'autora escriu: "Molta gent es pensa que la sap fer...sembla tan senzilla, sovint no hi posa prou cura...
Aquesta és la meva interpretació, que vagi de gust!

Ingredients:
  • 1 patata
  • 4 o 5 porros segons la mida
  • caldo de verdures o aigua mineral
  • oli d'oliva extra verge la quantitat necessària
  • una mica de mantega
  • sal i pebre, molta al moment, al gust
  • La guarnició és la nostre inspiració: crostonets, una mica de pebre vermell, uns trossets de porro fregits, encenalls petits de pernil o ou dur ratllat.
Preparació
Pelem la patata i la tallem en trossos.
Netegem molt bé el porro i el tallem. (Recordar que entre les fulles es posa la terra de quan el reguen).
Posem la patata amb aigua freda a bullir.
Mentrestant posem en una paella una mica de mantega i afegim el porro tallat donem unes voltes.
Incorporem a l'aigua que tenim al foc i ho deixem coure només de 15-18 minuts. Comprovem que la patata tingui el punt de cocció.
Ho passem pel minipimer. Corregim de sal i pebre, afegim un fil d'oli d'oliva extra verge i, emplatem. Guarnim amb la nostre elecció.
Amb aquesta recepta participo en el blog Recetario Mañoso d'aquesta primavera on el porro és protagonista.

Aquest any he triat El Primer Cop de Cor 2014. “Expressió que es fa servir per referir-nos a una emoció profunda, un enamorament instantani, o un afiblada inesperada que ens produeix una cançó, un petó, un vi o una injustícia” 

Vinya Novelles del celler AT Roca. Un vi molt especial resultat d'un projecte de crear un vi que fos el resultat d'un paisatge, de les persones i de les vinyes. Enòlegs, pagesos i viticultors que treballen en unes vinyes que els emocionen. Els beneficis d'aquest vi aniran destinats a la Fundació "Vi per vida"
Aquest vi és 100% Macabeu, blanc, net, brillant, golós i estructura complex amb un color daurat com la palla, amb records de fruites i també de vainilla. Millora quan passa una estona que l'has obert.
Vaig comprar aquest vi a primers de desembre del 2015, el celler on vaig anar tan sols els hi quedaven dues ampolles. El varem obrir el dia de Sant Jordi 2016.
Per Sant Jordi 2014vaig triar un cava rosat del mateix celler
Tots els anteriors Sant Jordi's en aquest enllaç o en el Biblio del blog

Poema gourmand d'Alain Ducasse

$
0
0
Poema gourmand d'Alain Ducasse
Dins de la setmana de la poesia 2016. Un poema del gran xef de la cuina francesa,  perquè un xef també s'expressa a través dels seus plats, del que fa i dels seus silencis


Para…
Comer
Saborear
Almorzar
Deleitarse
Limpiar
Cocer a fuego lento
Vestir.

Sin olvidar…
Salar
Perfumar
Pimentar
Sazonar
Aromatizar
Vinagrear
Especiar
Aceitar
Acomodar
Realzar.

Con precisión…
Cortar
Tallar
Picar
Escalopar
Recortar
Rallar.

Y luego hacer…
Cocer
Freír
Asar
Hervir
Cocer lento
Saltear
Brasear
Dorar
Rustir
Pasar
Revolver
Guisar
Colorear
Hacer sudar
Flambear
Confitar
Blanquear
Reducir

Ahora sólo falta…
Cubrir
Disponer
Convidar
Invitar
Acoger
Recibir
Instalar
Colocar
Sentarse a la mesa
Servir
Compartir.

Sin olvidar…
Decorar
Poner flores
Disponer
Iluminar
Adornar
Amenizar
Embellecer
Aclarar.

Y entonces…
Sentarse
Oler
Cerrar los ojos
Sonreir
Degustar
Ser feliz
Degustarlo”.



Altres setmanes de la poesia:




















Pastís de formatge - Cheesecake

$
0
0

Cada primavera he escrit un post amb una recepta amb llet, ous i sucre. En aquest moment de l'any seguint els cicles naturals havia excedents de llet i ous, per això, no és casual que el calendari llaminer s'acompanyi de moltes preparacions amb aquests ingredients, des de Sant Josep a la segona Pasqua aproximadament. 

Aquest any, el pastís de formatge, tarta de queso o cheesecake. Unes postres que admeten tantes varietats com persones les preparen. No hi ha una única recepta, hi ha llibres que recullen fins una cinquantena, des de la més tradicional fins a les que s'acompanyen amb fruites exòtiques.

Avui la podem preparar en qualssevol moment de l'any. Unes postres lleugeres, bones, que no empalleguen, que porten poca farina i són segurament molt més bons que les comercials.

El pastis de formatge, amb altres noms o varietats s'elabora en molts indrets del món. Allà on havia un ramat i gallines; a pagès, als caserios, molt abans de convertir-se en un dels dolços més emblemàtics de la rebosteria americana i en especial de New York.

Que són sinó el flaó o les formatjades* de les Balears, del Maestrat, la quesada de Cantabria, les tartes de queso d'Astúries o del País Basc?. Preparacions lligades al paisatge verd i terres de pastura o altres preparacions de països veïns sense cap nom concret on els excedents de llet i derivats, i els ous serveixen per fer pastissos o cremes amb formatges, brull, brossat, recuit o mató.

*Etimologia: Formatge: Transformar la llet en formatge, i formatge, del llatí vulgar (caseus) formaticus, ‘(formatge) afaiçonat’ en una forma o motlle. Algunes llengües europees han fet derivar el primer mot d’aquesta expressió (caseus>queso, queijo, Käse, cheese), mentre que d’altres s’han quedat amb el segon (formaticus > formatge, fromage, formaggio).

En algunes preparacions s'afegeix als ous i la llet, farina, llard, mantega o ametlla; de vegades una base de bescuit o galetes triturades o una superposició de dues textures. Acompanyat d'un coulis de fruits vermells (gerds, grosselles o maduixes).També es pot presentar tèbia acompanyada de gelat crema de iogurt o crema fresca, passes de Corint o simplement fornejada. Un altre dia faré la que porta passes de Corint, per cert molt bona també.

Pastís de Formatge

Ingredients: (per 6 persones)

Pel pastís de formatge:
  • 1/2 paquet o 100 gr. de galetes Maries - "la buena Maria" :)
  • 50 gr. de mantega
  • 3 ous de gallines ecològics.
  • 300 gr. de mató o formatge fresc. Quan més bo sigui millor sortirà e pastís.
  • 3 culleres soperes rases de farina de blat de moro - Maizena
  • 9 culleres soperes rases de sucre.
  • La ratlladura de 1/2 llimona
  • Farina i mantega necessària per preparar el motllo




Per acompanyar podem fer una Salsa de maduixes o altres fruits vermells com les groselles o els gerds:
  • 12 maduixes netes i tallades.
  • 6 culleres de postres de sucre
  • unes fulles de menta per decorar
Abans de començar el pastís posem en un bol les maduixes netes amb el sucre. Deixar macerar.
Quan el pastís estigui al forn, posem les maduixes en un bol al bany Maria fins que desprengui els sucs. Reservem.

Preparació i elaboració:
  • Preparar un motllo desmuntable de 18 cm amb paper de forn untant-lo amb la mantega i la farina necessària.
  • Triturar les galetes amb el robot o les posen en una bossa neta i les treballem amb el rodet fins obtenir la galeta picada, ho barregem amb la mantega, a temperatura ambient i ho posem amb les mans en el motllo com a base.
Mentrestant Pre-escalfar el forn a 180ºC
  • Batre els ous, que estaran a temperatura ambient, amb el sucre fins que quedin emulsionats.
  • Afegir la ratlladura de la llimona, les 6 culleres rases de Maizena, el formatge fresc, mesclar amb una espàtula fins que quedi una massa homogènia.
  • Abocar en el motllo que ja tenim preparat.
  • Baixar la temperatura del forn a 170ºC. Coure 45 minuts llargs, comprovar amb una agulla.
Presentació:
Deixar refredar, desemmotllar, tallar un tros i acompanyar-lo amb el coulis de fruits vermells i unes fulles de menta. El contrast del pastís amb un punt d'acidesa dels fruits vermells combina molt bé.
Comentari: Es pot fer sense la base de galetes per fer-lo més lleuger.
Que vagi de gust! La recepta d'aquest pastís és des de que estudiàvem a la Facultat. A casa algú la broda! :)


Aquest dissabte, Bruce Springsteen i E Street Band varen actuar, al Camp Nou, a Barcelona Recordant el disc The River, acompanyats de més de 65.000 persones, demà actuarà a San Sebastián per continuar la gira Europea, The River Tour. Molt a prop, el restaurant Zuberoa, el Boss va tastar una dels millors Tartes de formatge que s'elaboren. Perfectament fornejada, cremosa i delicada, un dels seus postres favorits. Des de llavors grups de músics visiten el restaurant per tastar el formidable pastís de formatge. La complicitat, la màgia, la música. Molt més que un concert! Inoblidable.

Viewing all 211 articles
Browse latest View live